Jordi i capalt

"Fins al final, ha mantingut el cap ben alt i ha pogut mirar-se al mirall cada matí, sense envermellir, perquè sempre ha estat al servei d’aquest poble"

L’habitació era la 213, a l’hospital. Cent números menys de l’emblemàtic 113 que tant va marcar les nostres vides, com a detinguts en la caiguda de l’Assemblea de Catalunya, el 28 d’octubre de 1973. Hi vaig pensar de seguida, en adonar-me’n. El Jordi jeia al llit, cobert per un llençol, amb tot el reguitzell de sèrums que acompanyen els malalts en aquests casos. Fa només cinc dies i, fora al carrer, la calor era extrema i el sol bleïa les pedres. Tenia els ulls tancats i semblava que dormia, fins que l’Anna Carbonell, va dir-li: “Pare, són el Pep i la Teresa que han vingut a veure’t”.  Va obrir els ulls de sobte, en sec que diem a Tarragona, i va somriure’ns. La Teresa va agafar-li la mà tota l’estona i amb aquella lluïssor als ulls que només dóna l’entusiasme per una causa, el Jordi exclamà: “Aquesta vegada sí, ho aconseguirem, segur! Jo ja estic apuntat per a l’11 de setembre, però encara que no hi pugui anar, sapigueu-ho i que consti en algun lloc que jo també hi sóc”. Era el Jordi Carbonell de sempre, patriota, coherent, íntegre... Estic content d’haver-lo anat a veure poques hores abans que ens deixés per sempre i haver-li pogut transmetre la meva convicció que, malgrat els nostres errors i flaqueses, sí, ho aconseguirem. Era tan evident allò que estàvem convençuts d’obtenir que ni ho vam esmentar.

 

De tornada cap a casa, com en una pel·lícula de la qual van passant imatges més o menys ordenades cronològicament vaig recordar, justament, aquell 28 d’octubre del 1973 en què J.Cruyff s’estrenava a can Barça i a nosaltres ens detenien. Aquell migdia havíem de dinar a casa seva, a l’adreça particular ja entranyable del carrer Craywinckel. És aquí on vam acudir a primera hora del matí i, amb ell, vam anar a la reunió clandestina de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya, on era una de les figures més destacades. Com que jo llavors duia el pèl molt llarg, la policia va dir-li després que hi havia acudit acompanyat de dues noies, ja que les fotos de la bòfia eren preses d’esquena i no se’m veia la barba. A comissaria, a Via Laietana, el Jordi va repetir el mateix gest de coratge personal i dignitat nacional que ja havia protagonitzat en la seva anterior detenció: va ser l’únic que va respondre a totes les preguntes de l’interrogatori en català, tot i la insistència irada dels policies a exigir-li que ho fes en castellà. “No puc, no puc fer-ho. És un dret col·lectiu de tot un poble, poder usar la seva llengua en tot moment i circumstància, i jo no sóc ningú per a renunciar-hi, perquè no es tracta d’un dret només meu, personal”. Per aquesta valentia civil davant l’opressor, Joan Brossa li havia dedicat el poema “Jordi i cap alt”, que ara mateix he tornat a llegir en veu alta: “Jordi i cap alt, tot sol davant la fera, des del seu cau li escups a la guerrera”... Un divendres de finals del febrer següent, vam anar a veure l’arquebisbe de Tarragona, Josep Pont i Gol, en nom de l’Assemblea de Catalunya, a intercedir per si podia pressionar-se el dictador, des del Vaticà i evitar així la mort de Puig Antich. Recordo que jo hi anava vestit de soldat, ja que acabava d’arribar del campament de Sant Climent de Sescebes i, com que ja era tard, no vaig tenir temps de canviar-me. La trobada vaig aconseguir-la mitjançant mossèn Miquel Barberà, antic professor meu i tinc present l’acollida afable i el to tan còmplice amb nosaltres del doctor Pont i Gol.

 

El Jordi, influït pels seu temps a Liverpool, on va arribar catalanista i liberal i en tornà independentista i d’esquerres, era un home pulcre i educat, amabilíssim, amb tota una aparença física de lord anglès. Sempre em cridava l’atenció, quan hi havia manifestacions unitàries com les del febrer del 1976, que ell hi acudís empolainat, impecablement vestit i degudament encorbatat: “Com que en sortiran imatges a fora i també ens veurà la gent normal que passi pel carrer en aquell moment, és molt important que s’hi vegi que hi ha gent ben vestida i arreglada que també va contra el règim”. De fet, anys a venir, no s’estava mai de recordar-nos: ”Hem de ser moderats en la forma i radicals en el contingut”. Insistia molt, observant la nostra pròpia història, que no érem prou conscients de la por que nosaltres fèiem als nostres adversaris i que la nostra arma més potent i eficaç no era altra que la unitat.

 

Després va venir la mort del dictador, la decepció i la gran ensarronada de la transició en la qual Catalunya, en nom d’un fals pragmatisme, va veure a galet. Per a revoltar-se contra tot això, el Jordi va fundar Nacionalistes d’Esquerra i va llançar-se plenament a fer campanya. Tinc present un viatge a Tortosa i una llarga i alliçonadora conversa amb Jesús Massip, llavors l’arxiver local. Va ser una gran frustració que no en sortís ningú elegit i un article memorable de Vázquez Montalbán es planyé que Carbonell no hagués obtingut un escó que es mereixia molt més que bona part dels que sí que van aconseguir-lo. Després va fer el pas cap a ERC i el 1996 va formar tàndem amb mi per a ocupar-ne ell la presidència i jo la secretaria general. Sempre va ser-hi el meu aliat més gran. Fins al darrer moment ha estat al peu del canó i, transversal i amb esperit unitari com ningú, no va dubtar a fer costat a l’anterior president de la Generalitat quan aquest fou cridat a declarar i allà féu pinya nacional, des de la seva cadira de rodes. Símbol d’un país resistent que no cedia davant l’adversitat, amb una concepció nacional dels Països Catalans i partidari d’una esquerra moderna i no dogmàtica, ha estat també un dels noms més destacats de la cultura i la política de les darreres dècades. Fins al final, ha mantingut el cap ben alt i ha pogut mirar-se al mirall cada matí, sense envermellir, perquè sempre ha estat al servei d’aquest poble. I de res ni ningú més.