Més lluny o més a prop de la independència?

"L'ordre seqüencial entre el referèndum i la declaració és una qüestió més tècnica que no pas política. L'ordre que sigui més efectiu"

Creix el suport social a la independència alhora que disminueix el suport electoral als partits independentistes. Aquest és el resultat numèric de l'última enquesta del CEO. Pot semblar contradictori, però no ho és gens. I no hauria de sorprendre aquells que estan en contacte amb la realitat del país (amb el que la gent respira al transport públic, als bars i restaurants, a les tertúlies familiars, a la feina...). De totes maneres, ara que tenim unes dades estadístiques que ho quantifiquen, paga la pena d'afegir-hi unes quantes reflexions.

Els favorables a la independència augmenten per causa de la institucionalitat espanyola. Aquests últims mesos ha persistit l'actitud superba del Tribunal Constitucional, la incapacitat dels partits estatals d'impulsar reformes territorials amb un mínim de gosadia i ambició o la manca de voluntat per a donar resposta a les expectatives quotidianes dels ciutadans i les empreses (rodalies, corredor mediterrani, pobresa energètica...). Sumem-hi l'aparició d'evidències d'una guerra bruta contra l'independentisme organitzada i avalada des dels poders de l'estat i tindrem el resultat observat: cada vegada hi ha més gent que no creu que Espanya pugui aportar cap solució de futur a la societat catalana i, per això, es decanta per la independència.

L'increment és significatiu però insuficient. Per això, alguns continuem trobant a faltar una estratègia més planificada, més activa i més perseverant des del moviment sobiranista per a eixamplar aquest suport. Difícilment hi haurà el salt necessari si la major part de feina l'ha de fer Madrid. Potser és l'hora de revisar com s'enfoca la qüestió i esperar que els partits comencin a explicar-nos les seves propostes polítiques per a una Catalunya independent. No cal una posició ni unànime ni consensuada: el que cal és que ens demostrin que tenen projecte -cadascú el seu- i que oferirà molt més que el corresponent projecte en un marc autonòmic.

Aquest dèficit d'explicació de projecte es troba a faltar. En canvi, es troba a sobrar -si em permeteu l'expressió- una excessiva visió tacticista que engendra debats interminables, essencialistes i circulars sobre gairebé tot allò que té a veure amb el procediment. Els vam tenir abans i després del 9-N (consulta), els vam tenir abans i després del 27-S (eleccions), els vam tenir abans i després del 8-J (pressupostos) i tot sembla apuntar que els tindrem abans i després del 28-S (moció de confiança). Per això, el crèdit dels partits independentistes se'n ressent.

Els temes han anat variant, esclar, però tots han estat enormemement prosaics. El més actual és aquesta incomprensible confrontació entre la DUI i el RUI. Potser sóc simplista, però crec que hi ha alguns principis que són poc discutibles:

- Només un referèndum homologable pot validar democràticament l'opció de la independència. Qualsevol altra fórmula, per imaginativa que sigui i encara que convoqui la gent a les urnes, no oferirà les garanties polítiques suficients per al seu reconeixement internacional. El referèndum és, doncs, inexcusable.

- Si el govern espanyol no està disposat a pactar la convocatòria d'aquest referèndum, no hi haurà cap més opció que un acte unilateral. Altrament, el referèndum seria inviable i, en conseqüència, la independència també. Per tant, la unilateralitat és un mecanisme que no es pot descartar en cap cas.

- Com a conseqüència o com a causa del referèndum, es produirà una declaració d'independència -que, novament, haurà de ser unilateral si no hi ha un acord amb el govern espanyol.

- L'ordre seqüencial entre el referèndum i la declaració és una qüestió més tècnica que no pas política. L'ordre que sigui més efectiu. No es justifiquen grans baralles entre partits i entitats per aquest aspecte.

Dubto que hi hagi cap força independentista que no comparteixi aquests punts. Aleshores, per què patim tantes discussions bizantines sobre el referèndum? Perquè, en el fons, el referèndum és una mera excusa d'altres propòsits. Hi ha qui el treu amb insistència per la voluntat d'agitar novament la societat; hi ha qui ho fa perquè té una necessitat imperiosa de reclamar accions de desobediència; també hi ha, com han apuntat alguns analistes, qui ho fa perquè el gat pentina.

El cas il·lustra bé els nostres hàndicaps. Un és l'assumpció que la societat ha de menester una constant mobilització, un estat ininterromput d'efervescència, perquè no reculi la força de l'independentisme. D'aquí sorgeix el sentiment que cal posar damunt la taula nous reptes que l'animin, encara que no s'hagi donat l'oportunitat a culminar els adoptats anteriorment.

Un altre inconvenient és pensar que la desconnexió només pot avançar a través d'exhibir a cada pas un desafiament ostensible, gairebé fatxenda, a la legalitat espanyola, malgrat el risc de provocar molt soroll per a no res.

Sóc dels convençuts que guanyar la independència no requereix ni un estat permanent d'agitació ni una èpica de la desobediència i que tots dos elements -agitació i desobediència- s'han d'aplicar hàbilment, intel·ligentment i oportunament, quan siguin realment eficaços. Malgastar-los és contraproduent.

El suport social a la independència puja, però no prou per a garantir l'èxit del sí en un referèndum pactat o unilateral. El suport electoral als partits independentistes baixa, probablement massa per a assegurar una futura majoria parlamentària que avali la convocatòria d'aquest referèndum. Sense tots dos ingredients simultàniament -un vot prou ampli al sí i una aritmètica prou clara al Parlament-, la independència no serà possible. Per això, sembla preferible que, en comptes de tantes discussions procedimentals sobre com aplicar aquestes majories, ens dediquem a aconseguir-ne una i a no perdre l'altra.




Comentaris

envia el comentari