Amb erra de risc

"La unilateralitat s'haurà de defensar al carrer tant o més que des de les institucions catalanes i, si no és així, fracassarà. Tot està en mans de la gent"

Tot sembla confluir cap al referèndum unilateral d'independència. Primer la CUP, després el manifest públic i Demòcrates de Catalunya, aquest cap de setmana l'ANC i ara el Govern, que sembla que sí, que s'obre a negociar-lo en les converses sobre la qüestió de confiança amb els anticapitalistes. Sense cap proposta alternativa que li faci ombra, i amb el full de ruta de JxSí embarrancat en la bardissa del 48% dels vots, el RUI s'erigeix com una possible eina d'unitat per intentar culminar el procés, amb tots els riscos i incerteses que comporta. Tants, d'altra banda, com la mateixa consecució de la independència. Perquè sempre hi ha d'haver una hora de la veritat, per molt que es faci esperar i que alguns els convingui marejar la perdiu.

Ha estat una constant des del principi, un motiu de discussió pública des de fa massa anys: el moment i l'eina per exercir la unilateralitat. Que si tancament de caixes, que si DUI, que si RUI... I al final, el que compta no és tant la manera sinó la capacitat de la societat catalana per defensar-la des d'allà on sigui. S'equivocarà qui cregui que això de la unilateralitat depèn només del Parlament o del govern, i que els sacrificis els hauran d'assumir només els de la primera fila. Un desafiament d'aquesta envergadura exigeix un poble disposat a aturar, si cal, l'economia del país per fer valer l'exercici de democràcia que les institucions de l'Estat espanyol li neguen davant de l'aparent indiferència de la comunitat internacional. La mateixa, per cert, que s'adapta als esdeveniments com el camaleó: ¿qui hauria dit que Jean-Claude Juncker rebria tan ràpidament Nicola Sturgeon per parlar d'un possible segon referèndum i de la voluntat majoritària dels escocesos de romandre a la Unió després del Brexit?

El 48% que l'independentisme va aconseguir el 27-S és curt, però tenen raó els que esgrimeixen que el 39% dels unionistes encara ho és més. Vista la impossibilitat d'acordar un referèndum amb Madrid (reforçada cada dia per la tossuderia dels fets, amb un Mariano Rajoy que sembla quedar-se quatre anys més a la Moncloa) l'única manera de comprovar la solidesa de la majoria social favorable a la independència és posar-la a prova. La unilateralitat s'haurà de defensar al carrer tant o més que des de les institucions catalanes i, si no és així, fracassarà. Tot està en mans de la gent.

Hi haurà una prova de foc i tampoc cal que s'enganyi ningú. La ignició pot acabar amb tragèdia, però esfilagarsar el temps i l'acció sense sentit condemna l'intent polític a una lenta mort per esgotament. La realitat és crua com l'enciam pansit sobre el marbre de la cuina. El procés ha fallat en algunes coses, i l'essencial és que no ha sabut cosir prou el país, sense que sigui cap consol admetre que els anomenats partits constitucionalistes tampoc ho han sabut fer amb un projecte alternatiu. Amb una mica de sort, malgrat hi hagi deures a fer, el risc pot portar a la victòria. La paràlisi, enlloc.




Comentaris

envia el comentari