3.000?

"Com els partits polítics són al mateix temps una estructura necessària i un problema estructural, en tot ells es diuen coses que no són veritat"

Com els partits polítics són al mateix temps una estructura necessària i un problema estructural, en tot ells es diuen coses que no són veritat: per exemple, ara està de moda parlar de fer primàries, consigna que afegida a la d'unes llistes obertes que ningú s'atreveix a proposar en serio, diuen que faria real el mandat constitucional del seu funcionament democràtic. Però tothom sap que ni els partits que en parlen fan de debò primàries, que en tots els que les fan existeixen candidats "oficialistes" i que fins i tot els dirigents actuals dels partits tenen la barra d'apostar per un o altre (en concret, òbviament, pel candidat oficialista!) com si fossin "un militant més".

No dic que sigui fàcil que els partits funcionin de forma democràtica; de fet, penso que és impossible, perquè els militants poden, en un moment donat generar un estat d'opinió que condicioni alguna decisió concreta, o que reestructuri algun punt programàtic, però la gestió concreta s'articula com en una empresa i ningú amb seny pensa que la direcció pot ser contínuament objectada o canviada, més encara, tothom dona per fet que els treballadors no poden canviar els dirigents, i que ni tan sols els accionistes tenen gaire marge per modificar la situació.

Just en relació amb els accionistes es desenvolupa l'altra mentida dels partits: Quants accionistes tingui una gran companyia importa poc, tan poc que avui fins i tot existeix la societat unipersonal. En canvi, en els partits la justificació del pes que tenen en la governança es legitima en la força personal, en la militància que aplegui. Tots menteixen en aquest sentit; és tradicional que a Catalunya el PSC, CDC, UDC, ERC i fins i tot el PP es vantessin de tenir desenes de milers de militants. Però no és cert. Mentida aquesta que ara comparteixen amb els nous partits, tan vells en això com els més vells. Que no és cert es comprova cada cop que són cridats a participar en una consulta, en un congrés, en qualsevol procés participatiu: sempre hi participa una part molt minsa de la militància, la qual cosa en el cas de les noves formacions no sols és paradoxal, ans sospitós.

Posarem com a exemple el nou partit, encara provisional en el nom i en la direcció, però que clarament podem identificar amb l'antiga CDC, tot i que ja dic que la mateixa operació podríem fer amb qualsevol altre, i el resultat seria semblant. Recordem que abans de decidir el seu futur CDC va convocar militants i simpatitzants a fer una macro-enquesta amb la qual orientar les propostes de canvi. A aquelles sessions la mateixa CDC va dir que concorreren unes 12.000 persones. Donem per vàlida la xifra, tot i sorprendre lo lluny que es troba de les esgrimides en temps de la seva aliança amb UDC. D'aquestes 12.000 persones 3.000 van quedar aparcades quan es va fer el "Súper Dissabte", on unes 9.000 persones van decidir que no hi hauria renovació del vell partit ans creació d'un de nou. I així arribem al congrés fundacional, on la mateixa organització ha reconegut la participació d'unes 3.000 persones, si fa o no fa, les mateixes que debateren en les CUP si recolzarien o no Artur Mas en una votació surrealista d'"empat aritmètic perfecte".

3.000. Dues preguntes: els altres 6.000 volien altra cosa diferent del que s'ha fet (pregunta aquesta políticament molt rellevant i ara mateix sense resposta) o mai van existir? I 3.000 persones (les mateixes, més o menys, que tenen els altres partits amb rellevància parlamentària, en això tots ells molt igualats) ¿són suficient força en una formació política per legitimar-se democràticament, i fins i tot per reclamar (aquests 3.000, a la resta en el fons tant se li en dóna) un impossible funcionament democràtic que demonitzarien en quant els reclamants arribessin al poder?

3.000. És una metàfora. La resta de la gent és també responsable d'aquest nombre, va ser cridada i no va participar. Pot fer altres partits i no els fa. Potser s'ensuma que el joc sempre és igual, però la mandra, la comoditat i la por pel compromís també hi juguen. És el que hi ha.




Comentaris

envia el comentari