Despietat

"Cada cop és més urgent un "pla Marshall" per consolidar la democràcia a la República Tunisiana"

Podem passar nombroses hores debatent sobre el perquè de la tragèdia d'anit a Niça, però no trobaríem cap resposta que ens satisfaci. Perquè la barbàrie és injustificable. Perquè la tristesa i la por paralitzen la raó. Perquè el dolor humà és inevitable. Perquè les imatges de cadàvers desfigurats com a conseqüència d'aquest atroç atropellament són repugnants. Les xarxes socials han contribuït d'una banda, a pervertir la crueltat dels fets, però d'una altra banda, a llançar iniciatives solidàries molt necessàries en moments de pànic i de crisi. Tot té el seu costat bo i dolent. I vull expressar el meu suport més absolut a les forces de l'ordre franceses, i especialment als socorristes que fan tot el possible per salvar vides.

Ara bé, hi ha una sèrie de reflexions que no podem deixar de reiterar. Us recordeu del 26 de juny de 2015, mesos després dels atacs del Museu del Bardo? Un jove terrorista de 23 anys, Seifeddine Rezgui, va disparar sobre turistes en un platja de Sussa. Aquest atemptat va costar la vida de 37 persones. Quina diferència hi ha entre aquest atemptat i el de Niça? Només que el de Sussa ha passat a uns 960 quilòmetres de casa nostra mentre que el de Niça ha passat a uns 410 quilòmetres. El dolor és el mateix. No entén ni de religions, ni de nacionalitats, ni de distància. O així hauria de ser. Tanmateix, la resposta, malauradament, ha sigut de castigar el sector turístic tunisià, que és exactament el que desitjaven els cervells de l'atac. Agradi o no, és una forma de rendició. Oi que ningú es planteja deixar d'anar a Niça per gaudir de la Costa Blava? Aquest càstig injust només ha alimentat la xacra de la desocupació i ha contribuït a deteriorar, encara més, la situació econòmica d'un país que lluita de valent contra els enemics de la democràcia.

La segona reflexió que vull fer és la següent: què més ha de passar perquè ens adonem que el terrorisme és un càncer d'abast global? Paris, Tunis, Bagdad, Copenhaguen, Londres, Orlando, Sussa, Mogadishu, Nairobi, Brussel·les, Lahore, Lió. Cal que segueixi? Crec que no. Fins que no es configuri una aliança internacional genuïna i contundent -tant al nivell polític com a nivell de la cooperació entre les forces de l'ordre - per lluitar contra el radicalisme, el terrorisme i la pobresa, això no pararà. De fet, cada cop és més urgent un "pla Marshall" per consolidar la democràcia a la República Tunisiana. Seria no només una aposta clarament decidida, sinó que enviaria el potent missatge de que la democràcia és viable i defensable en una societat arabomusulmana. Tothom té la seva quota de responsabilitat i no l'hauria de defugir. Per descomptat, és gairebé impossible prevenir actuacions de "llops solitaris". Hem d'acceptar que el risc existeix arreu i sempre. De fet, errem sovint pensant que en algun moment havia deixat d'existir.

A partir d'aquí, hem de triar si sucumbim a la por i al terror -estancant-nos cada cop més tot sabent que això és l'objectiu primordial d'un atac terrorista,- o si lluitem plegats, units per la democràcia i la pau, per defensar la llibertat. Hem de triar també si nacionalitzem el dolor cadascú per la seva banda i utilitzem les nacionalitats dels malfactors per fer demagògia, o si posem, per damunt de tot, la dignitat humana. O ens resignem i aplanem el camí a la xenofòbia i el radicalisme en totes les seves formes, o seguim lluitant pels nostres ideals de llibertat, de pau i de justícia arreu del món. Per moltes preguntes sense respostes, per moltes vides destrossades injustament, per molt difícil que es fa acceptar la realitat, no ens podem resignar de cap de les maneres.




Comentaris

envia el comentari