Dubtar, sospitar, pensar

"No hi ha res incorrecte en dubtar o qüestionar-se allò en el que creiem, al contrari, forma part de la nostra naturalesa"

Aquests dies post electorals són per mi més de reflexió que no pas el dia que la llei ens marca just abans d'anar a votar. I justament aquestes setmanes, per motius diversos, m'acompanyen les paraules i les idees de dues persones que admirava i llegia. Miquel Pairolí, escriptor i periodista, del qual ara es commemora el cinquè aniversari de la seva mort- el 6 de juliol de 2011- i Umberto Eco, el semiòtic i escriptor italià que va desaparèixer el febrer d'aquest any.

Tots dos exercien la crítica des de les seves columnes a la premsa diària. I ens convidaven, com ells, a ser crítics amb el que ens envolta. Encara aquest dijous passat en l'acte de record a l'escriptor de Quart es va llegir un fragment del seu últim article on deia: "Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos." Són paraules de Miquel Pairolí, que malgrat ser de fa cinc anys enrere malauradement són ben vigents. I Eco, també en un dels darrers pensaments escrits sostenia: "Considero que el meu deure polític és convidar els meus lectors a adoptar una sospita permanent davant dels discursos qüotidians. Per exercir-la no es requereixen competències científiques, només cal una serena desconfiança en el món que ens envolta".

Unes paraules per cert que el savi d'Alessandria ja havia posat en boca del personatge de la seva última novel.la Número Zero, el periodista Colonna. Tant l'un com l'altre subscriuen sant Tomàs d'Aquino: "El dubte és el motor de la fe". La fe cega del que es nega a comprendre, del que no sap i es conforma amb no saber: això no és fe, això és ceguesa, ignorancia. Cal buscar per entendre, dins de les nostres capacitats, això és en el que hauríem de creure, diuen Pairolí i Eco, en la nostra propia recerca a prtir del dubte i del sentit crític.

No hi ha res incorrecte en dubtar o qüestionar-se allò en el que creiem, al contrari, forma part de la nostra naturalesa i una de les eines bàsiques pel nostre creixament. Tots dos subscriuen la idea que «La societat democràtica únicament es salvarà si fa del llenguatge una incitació a la reflexió crítica i mai una invitació a la hipnosi». I aquí és on Eco i Pairolí es podrien fer seu el raonament d'Octavio Paz "L'home és les paraules". La capacitat de raonar, i d'enraonar, fent servir el llenguatge, les paraules, l'escrita en aquest cas que comporta, que permet certa reflexió, serenitat per qüestionar, sospitar, desconfiar, dubtar, preguntar per mirar de buscar la veritat .

Ells no hi són però ens han deixar la seva consciència crítica que ens anima a deixar enrere qualsevol prejudici en la recerca de respostes, que no ens deixem portar per allò que creiem que sabem, o que ens volen fer creure, sinó per allò que anem descobrint.




Comentaris

envia el comentari