Substitucions

"Els partits protagonistes de la transició han deixat de ser vistos com els instruments útils per a resoldre problemes i inspirar confiança i il·lusió"

Amb prou feines en quatre anys escassos, el sistema de partits polítics ha canviat sensiblement al país, en particular al Principat i al País Valencià. És al cas de Catalunya que ens referirem, ara, en aquest article. D'una forma natural, quasi imperceptible i sense grans escarafalls, pot dir-se que el catalanisme, entès com el patriotisme dels catalans, s'ha diversificat molt més ideològicament, majoritàriament s'ha fet sobiranista i, en general, s'ha desplaçat cap a l'esquerra o cap a posicions formalment més progressistes. Durant tres dècades, el referent hegemònic del catalanisme era CiU, un paraigua molt extens d'opcions ideològiques que, sota l'empara del mot nacionalisme, li va permetre tenir el poder polític durant 23 anys seguits a la Generalitat i sis més després del doble parèntesi 2003-2010, així com a la majoria d'ajuntaments no metropolitans, fonamentalment a la Catalunya interior i rural.

L'apel·lació reiterada al nacionalisme feia possible l'hegemonia, ja que estalviava de precisar l'horitzó final al qual la coalició realment aspirava i el recurs al subterfugi o l'ambigüitat era constant i, per això, aplegava un consens tan notable: endavant, el millor per a Catalunya, etc., eslògans d'allò més transversals i incolors atès que ningú no vol anar enrere, ni desitja el pitjor per al seu país. Aquest rol de partit-clau el compartia amb el PSC durant el mateix període, amb la diferència que aquest s'alçava amb la victòria a les àrees metropolitanes i grans ciutats i ocupava un espai menor en els municipis de la Catalunya interior i no urbana. Van ser els anys de la doble Catalunya, la urbana i la rural, la de Catalunya Ràdio i la de la COM, la de TV3 i la de BTV, la del Teatre Nacional i la del Teatre Lliure, durant els quals hi havia moments que certes sigles es confonien amb el país i aquest amb una sola família, sempre la mateixa, mentre els altres feia tot l'efecte que eren l'única esquerra apàtrida del món, incòmode en un debat nacionalitari que intuïen segrestat per uns altres, tot fent ostentació de Barcelona com a ciutat-nació i reivindicant-se, en tot moment, ciutadans del món, com si ser espanyol, francès o alemany, posem per cas, equivalgués a ser del planeta Mart.

Per a desgràcia de tots, perquè això ha retardat enormement el procés que ara vivim, als ulls de molta gent CiU representava el país i el PSC l'esquerra i les idees de progrés. I aquest divorci ha durat més de 30 anys. Semblava talment que havies de triar entre ser català o ser d'esquerres, entre el país o les idees de progrés i, d'aquesta falsa dicotomia, n'han viscut electoralment fins fa quatre dies tant CiU com PSC, forces que, en el fons, es necessitaven i treien profit d'aquest repartiment de papers, mentre els altres s'ho miraven. Ara CiU ja no existeix, UDC és extraparlamentària i CDC s'ha fet independentista als 38 anys de la seva fundació i, sentint-ne algun dirigent, més progressista i tot, deixant però, a la seva dreta, un espai conservador més aviat orfe per a les posicions sobiranistes.

Mentrestant, els sectors més catalanistes del PSC han abandonat el partit i avui defensen el dret de Catalunya a decidir el seu futur i molts d'ells són independentistes, mentre el PSC va camí d'ocupar un espai irrellevant en la política catalana, com més va més, amb uns cops de timó que no fan altra cosa que desorientar l'electorat que encara li és fidel. Així les coses, la majoria del catalanisme és ara independentista, en són els partits com CDC, ERC, Demòcrates i MES, igual que entitats com Òmnium Cultural o l'ANC.

El que ahir era minoritari o testimonial dintre el catalanisme, avui hi ha esdevingut hegemònic i a l'inrevés, perquè s'han canviat els papers i substituït els lideratges ideològics. No són aquestes, però, les úniques substitucions. Fa una quinzena d'anys, l'objectiu d'ERC era substituir el PSC com a primer referent de l'esquerra a Catalunya i alçar-se com a alternativa clara al model de país i de societat de CiU, de manera que el primer partit d'esquerres fos, alhora, una força inequívocament independentista: l'esquerra nacional que tenia al davant la dreta nacional. Tanmateix, es dóna la circumstància, observant els resultats electorals a pobles, barris i ciutats, que, de fet, a qui ERC està substituint no és al PSC, sinó a Convergència.

ERC substitueix CDC com a partit nacional, partit de casa, partit de confiança, partit segur, partit de fiar. Al seu torn, qui substitueix el PSC com a referent de l'esquerra en els llocs on tradicionalment hi havia hegemonia socialista, no és ERC, sinó En Comú Podem, el qual s'imposa exactament en els mateixos indrets on abans ho feien les sigles socialistes. Una ullada ni que sigui apressada al mapa electoral del Principat ens dóna el resultat final d'una Catalunya en dos colors, la groga d'ERC, sobretot a la Catalunya interior i rural, i la lila d'En Comú Podem, a les àrees urbanes, metropolitanes i al litoral. Allà on abans hi havia CDC hi ha ara ERC i el PSC s'ha vist rellevat dels seus espais d'hegemonia presencial pels Comuns.

En síntesi, es manté la majoria catalanista del país, però hi ha hagut un desplaçament general cap a l'esquerra i el centreesquerra, àmbit on els partidaris de l'autodeterminació són majoritaris, al contrari d'allò que ocorre, a la dreta d'ERC, PSC inclòs. ERC es troba més a l'esquerra que CiU, malgrat que ara l'hagi substituït en tants llocs, i els Comuns clarament en posicions més progressistes que el PSC a qui acaben de rellevar. I els dos primers partits de Catalunya són dues forces situades del centre cap a l'esquerra. La crisi econòmica amb totes les conseqüències negatives sobre els llocs de treball, l'ocupació juvenil i l'exili laboral, l'habitatge i les hipoteques, la qualitat de la sanitat, les prestacions socials i l'ensenyament, el desastre de les infraestructures i el transport públic ferroviari han empès una part molt important de la població cap a reivindicar solucions més progressistes que les habituals.

Els partits protagonistes de la transició han passat ja a segon terme i han deixat de ser vistos com els instruments útils per a resoldre problemes i inspirar confiança i il·lusió per un futur diferent. Un panorama impensable fa tan sols mitja dotzena d'anys, però que confirma que, feliçment, la política no és una ciència exacta.




Comentaris

envia el comentari