Superar-se

"És en les petites coses, les més properes, les més endògenes, que hom pot descobrir una font de felicitat infinita"

Mens sana in corpore sano, escrivia el satíric poeta llatí, Decimus Iunius Iuvenalis, popularment conegut amb el nom de Juvenal. El missatge original d'aquesta frase popular s'emmarca en l'assoliment d'un esperit equilibrat en un cos equilibrat. La sàtira completa destaca la vanitat de la recerca de la fama, dels beneficis i dels honors i defensa la idea que només els savis s'adonen que aquesta aspiració és fugaç i perniciosa.

Avui dia, hom associa aquesta frase a la pràctica de l'exercici físic, concretament a la idea que aquest permet sanejar la nostra ment. Tot i que en principi les dues interpretacions poden semblar allunyades, tenen molt més en comú del que podríem pensar. I és que la felicitat personal no depèn de la percepció d'altri, sinó d'allò que ja ens pertany, d'allò que ja portem a dins. I una d'aquestes coses que depèn de nosaltres és la pràctica d'una activitat física, o millor dit, del deport (encara que ho pugui semblar, no és un castellanisme, sinó una paraula que prové del català antic i que encara és usada en algunes parles de l'Empordà).

El deport té formes infinites. Caminar, córrer, nadar, anar amb bici… Esports d'equip o esports individuals. Totes són maneres de treballar el nostre cos i de convertir l'estrès quotidià en energia positiva. No hi ha res més perjudicial que l'absència d'activitat física. No és tan important quant de temps hi dediques, sinó el fet que hi dediquis temps. I és un plaer comprovar que Catalunya, en aquest sentit, és un país molt propici a l'esport. Cal seguir insistint en la idea que l'activitat física és un dels pilars del benestar, com també ho és una alimentació sana i equilibrada.

En el meu cas, el deport sempre ha format part de la meva vida. Vaig començar jugant a futbol als 6 anys, un esport que m'ha ensenyat la importància de la disciplina i del joc d'equip. Als 10 anys, vaig provar el tennis, però no em va convèncer. I ara, m'he aficionat a la bicicleta de muntanya. He descobert que és una magnifica manera de combinar l'esforç físic intens amb la descoberta de pobles i diferents entorns naturals i la gent que hi viu. Pot ser una activitat física tant individual com social. És una aventura vital totalment enriquidora en tots els sentits. A vegades, et trobes amb trams de ruta que semblen impossibles de superar. Et venen totes les ganes del món de posar peu a terra i abandonar. I és quan comença la lluita contra tu mateix. Una lluita mental que, al cap i a la fi, és una gran oportunitat per superar-se.

La satisfacció i la felicitat que sento un cop arribat al cim d'una muntanya, després d'acabar un llarg recorregut o quan descobreixo un lloc desconegut no tenen preu. És vida en estat pur. És també una forma de reforçar la teva capacitat de superar les adversitats. Tota una lliçó de vida en una sola ruta.

Naturalment, tothom tindrà el seus límits. Però els límits s'han de descobrir. No ens podem conformar amb el fet que existeixen, sinó que ens hi hem d'apropar al màxim i provar de superar-los. No només és un exercici físic: és un exercici mental que és extrapolable a moltes situacions vitals quotidianes. En certa mesura, és una manera d'aprendre a gestionar la por i els dubtes, i de convertir-los en una font d'energia. Reivindico, per tant, el missatge original de la frase de Juvenal. Perquè és en les petites coses, les més properes, les més endògenes, que hom pot descobrir una font de felicitat infinita.




Comentaris

envia el comentari