Un dia de tardor

"Aplaudeixo el que ha fet l'ajuntament de Barcelona en relació al CIE de Zona Franca, perquè és una demostració de voluntat política"

Si busqués la data exacta la trobaria, però juraria que va ser a la tardor de 2009. L'escenari, una sala discreta de l'hotel Barceló Raval, a la Rambla del Raval. Per part nostra érem el Conseller de cultura, Joan Manuel Tresserras, el director de l'ICIC (ara es diu ICEC), en Ton Lladó, i un servidor com a Secretari de Cultura. Ells també eren tres, i la veu cantant la portava Luis Hernández de Carlos. Ells eren Fedicine, és a dir les filials espanyoles de les grans distribuïdores cinematogràfiques nordamericanes, les arxifamoses majors. Hernández de Carlos n'era el President.

En aquell moment va ser una reunió secreta que no va transcendir, però ara, passats els anys, es pot explicar sense problema. El tema de la reunió era la Llei del cinema de Catalunya, que estava en tràmit i que els preocupava molt perquè introduïa el principi d'igualtat entre el català i el castellà en la distribució i exhibició cinematogràfica. Allò que nosaltres havíem batejat públicament com el dret de l'espectador a triar llengua en el cinema. Va ser una reunió molt llarga sense cap resultat pràctic positiu però amb una (inútil) victòria moral: van reconèixer obertament que teníem raó. Va ser quan els vam mostrar un estudi comparatiu de les legislacions sobre llengua i cinema a Europa, moltes d'elles més dures del que nosaltres plantejàvem per a Catalunya. I a tot arreu les majors complien la llei escrupulosament. La frase d'Hernández de Carlos, la recordo quasi literalment, va ser: "Conseller, tiene usted toda la razón, el doblaje y el subtitulado se legislan en toda Europa, esto es así. Y lo que ustedes plantean es justo, pero va contra nuestros intereses. Estos países que usted me muestra son estados independientes. Las majors cumplimos siempre las leyes de los estados independientes, y Catalunya no lo es". Què ens has de dir, vam pensar nosaltres.

Aplaudeixo el que ha fet aquesta setmana l'ajuntament de Barcelona en relació al CIE de Zona Franca, no pel resultat (el CIE no tanca ni tancarà), sinó perquè és una demostració de voluntat política: no tinc les competències sobre estrangeria, però et busco l'escletxa de la infracció administrativa per tancar-te la instal·lació ni que sigui unes hores. Guerra de guerrilles per mantenir en l'agenda pública un tema que per a tu és de justícia. Finalment, però, s'imposa la realitat, lacònicament descrita per la vicepresident del Gobierno de España, Soraya Saenz de Santamaría en la roda de premsa dels divendres: "La alcaldesa de Barcelona puede tener la política de discursos que crea conveniente y decir todo lo que quiera, pero no le compete decidir cómo se gestiona la política de immigración y la expulsión de extranjeros en situación irregular". En la mateixa compareixença, Soraya ha parlat també de l'última sentència del TC: "Catalunya no puede tener estructuras de estado porque no es un estado".

Escoltant-la, m'ha vingut al cap un dia de tardor de 2009 a la Rambla del Raval.




Comentaris

envia el comentari