Convergència i la via PSC

"Perquè està clar que CDC ja no és allò que havia estat, i d'aquí que aquest cap de setmana hagi d'optar per quelcom molt més profund que un re-styling"

Que un partit en k.o. tècnic com és el cas del PSOE, a més amb un sidral internet de dimensions còsmiques, tingui la capacitat d'anul·lar-te en qüestió d'unes poques hores ben bé sense moure un dit, diu molt sobre què pintes a cal socialisme i en general. Parlo aquí del PSC, és clar, a qui la seva proposta de referèndum a la canadenca li ha durat allò que triga Miquel Iceta a ballar "Don't Stop Me Now!" quan sona allà on sigui. Un sospir. I a més, va i surt el primer secretari dels socialistes catalans i diu que podrien haver retirat la idea tal com l'havien escrit negre sobre blanc, i que aquí no hauria passat res. Però, alerta: el més trist de tot és que té raó. No hauria passat res, perquè bàsicament la rellevància del PSC està quedant en això. En no res. Convergència aquest cap de setmana ha de triar si opta per tirar definitivament per aquesta via o si reacciona.

Perquè està clar que Convergència ja no és allò que havia estat, i d'aquí que aquest cap de setmana hagi d'optar per quelcom molt més profund que un re-styling. De fet, profunda és la batalla que ja fa una temporada que s'hi està lliurant, entre uns que volen seguir manant, defensors de l'statu quo i del canvi lampedusià, i uns altres que creuen que es poden fer les coses d'una altra manera i que cal apostar per un nou artefacte polític molt nou i diferent.

Es busca "un Puigdemont al partit", però les ponències del congrés les fa el poder de l'actual partit, i aquí caldrà veure amb quin marge de maniobra es parteix per impulsar un canvi real durant el congrés de la teòrica "reinvenció" convergent. Aquest és un dels màxims fronts de preocupació dels partidaris de la reacció de veritat, no pas un Germà Gordó que consideren que "va de farol perquè no té suports, però que aguanta per ser-hi". Diuen que es palpa entre la militància i els quadres emergents del partit una espècie d'"onada serena" per buscar un nom nou i de consens. "És l'única manera de deixar enrere el passat", asseguren. I se senten "David contra Goliat", però aquí també caldrà tirar del paral·lelisme PSC-PSOE que els feia abans. Si aquest aparell, amb aquest partit tal com està ara, ha d'esclafar com si res els aspirants a rellevar-lo, poca força i enginy per a fer res de rellevant (en general) tindran aquests "davids".

Que al final tot dependrà molt d'allò que marquin Artur Mas i Carles Puigdemont? Sí, sens dubte. Però si la "onada serena" no els ajuda a impulsar la barca per fer-la tornar a surar, bàsicament haurà servit per a seguir esborrant, una mica més, el rastre sobre la sorra d'allò que va ser Convergència.




Comentaris

envia el comentari