A pèl

"El president ha de convertir la qüestió de confiança en això, literalment: una qüestió de confiança. I un cop escoltat el discurs, que la CUP decideixi si tirem endavant o bé si envia també Puigdemont a la paperera de la història"

"Després de les seves paraules els fets han agafat una rellevància molt més gran de la que ens imaginàvem", va dir des del faristol del Parlament el diputat de la CUP Joan Garriga just després que Carles Puigdemont anunciés la decisió de sotmetre's a una qüestió de confiança. Les paraules del Nana van provocar estupefacció i irritació en la bancada de Junts pel Sí. 20 dies després, la posada en escena de la CUP a la plaça del Rei emplaçant solemnement el Govern a convocar una cimera per posar-li data al RUI confirma que, efectivament, els cupaires continuen sense ser conscients de les conseqüències del seu no als pressupostos.

Dubto molt que la CUP pensés que en aquest moment hi havia la més mínima possibilitat d'una resposta positiva a l'emplaçament. En cap país del món un govern es deixaria marcar l'agenda per un exsoci que li acaba de tombar el pressupost saltant-se a la torera els acords firmats. El Govern no podia respondre positivament, ni per parlar del RUI ni de la protecció de la gallina ponedora. Estic segur que la CUP coneix l'estat d'ànim dels seus interlocutors de Junts pel Sí, marcat per la inseguretat i la desconfiança per tot el que ha passat des del 27S: votacions desempatades per fantasmagòrics grupuscles trotskistes representats en la direcció, acords ferms que després muten no se sap ben bé per què, una organització dividida per la meitat i en risc d'escissió... Ara mateix, qui de Junts pel Sí és el valent que s'atreveix a firmar un acord amb la CUP i donar-ne garanties de compliment?

Vostè em dirà: i doncs què fem, si sense els vots de la CUP Puigdemont no pot superar la qüestió de confiança del setembre?

És una bona pregunta. Al meu entendre, Junts pel Sí no ha de negociar el vot positiu de la CUP a la qüestió de confiança. No ho ha de fer perquè no hi ha cap garantia de no tornar a passar per un viacrucis que ja ens sabem de memòria i que, a més, l'experiència diu que acaba malament. I no ho ha de fer, sobretot, perquè ha arribat l'hora que tots plegats siguem honestos i ens diguem les veritats. La CUP té dret a escoltar el pla de Junts pel Sí per fer la independència, si és que aquest pla hi és. No només la CUP, tota la societat catalana hi té dret. Saber en què consisteix això de fer la independència des del carril central. Saber com i quan es trenca amb la legalitat espanyola. Conèixer un pla concret, creïble i sensat, avalat si pot ser per l'ANC, Òmnium i l'AMI. Escoltar també de la boca del President que ell, tots els consellers del seu govern i tot el grup parlamentari de Junts pel Sí (inclòs Germà Gordó, si al setembre encara no ha tingut la decència de plegar) estan disposats a assumir les conseqüències dels seus actes, inclosa la d'anar a la presó si cal (perquè al Canadà i a la Gran Bretanya et pots posar a fer una independència sense risc d'anar a la presó, però a Espanya, per desgràcia no). I saber que aquest és el pla de JxS i només de JxS, el pla conscient i honest dels del carril central, no una concessió a ningú a canvi d'uns vots per seguir tirant.

Aquesta és, per tant, la meva humil opinió: el president de la Generalitat s'ha de presentar davant del Parlament a pèl i convertir la qüestió de confiança en això, literalment: una qüestió de confiança. I un cop escoltat el discurs, que la CUP decideixi si tirem endavant o bé si vol enviar Carles Puigdemont, també, a la paperera de la història.




Comentaris

envia el comentari