Adéu, Convergència

"Sense més excuses a l'horitzó, aquest juliol CDC podrà abordar la seva refundació"

Sense més excuses a l'horitzó, aquest juliol Convergència podrà abordar la seva refundació. Començada a reclamar per sectors de la militància la tardor del 2014, ha trigat gairebé dos anys a materialitzar-la formalment. Dos anys en què, de tant parlar-ne sense concretar-la, s'ha esvaït en part el seu impacte simbòlic.

De totes maneres, això no treu rellevància al fet que el partit que més temps ha governat la Catalunya democràtica enceti un camí de profunda renovació, procés que també hauran de seguir els altres. No és imaginable que el sistema polític autonòmic sigui l'idoni per a un país nou. Per tant, més tard o més d'hora, tots els partits catalans hauran de triar entre reformar-se a fons o extingir-se.

Que Convergència no s'esperi més a fer-ho és comprensible. Sens dubte, la perspectiva històrica reconeixerà la seva empremta positiva en la transformació de la Catalunya postfranquista en una nació moderna, econòmicament oberta, socialment avançada (tot i les desigualtats creixents) i capaç d'emancipar-se per la via democràtica. Tanmateix, malgrat els seus mèrits, Convergència duu massa plom a l'ala per a alçar el vol tant com voldria la seva gent. Sense posar punt final a aquesta organització per a impulsar-ne una de radicalment nova, no podria deixar anar aquest llast. Un llast que podríem identificar-lo amb quatre aspectes dels quals hauria de fugir el nou partit: austeritat, ambigüitat, corrupció i nostàlgia.

S'ha insinuat que abraçar la independència ha comportat una sagnia de vots per a Convergència. I alguns dirigents o exdirigents han suggerit la conveniència de rectificar. Tanmateix, si ens basem més en les dades que en els prejudicis, aquest no ha estat un factor cabdal de la pèrdua de pes electoral. No s'ha vist -o no s'ha volgut veure- que les retallades, i l'ànim amb què es van emprendre a l'inici, ha estat la causa de la ruptura profunda d'un segment ampli de l'electorat amb allò que havia representat Convergència, una ferida que encara supura. Les classes mitjanes s'han aprimat i empobrit, la qual cosa ha passat factura.

Restituir una societat mesocràtica exigeix fer una aposta sense embuts pels interessos reals de la classe mitjana -és a dir, de professionals, emprenedors, petits empresaris, treballadors qualificats, creadors, docents, comerciants, autònoms...-, amb un compromís decidit perquè aquells que la crisi ha empobrit puguin recuperar-se i perquè sigui un segment creixent de la societat gràcies a un ascensor social que funcioni de debò. I aquest no pot ser un discurs retòric ni de futur sinó pràctic i de present, la qual cosa exigeix pronunciaments que poden ser dolorosos. Va haver-hi una època en què els interessos de les elits econòmiques i de les classes mitjanes podien coincidir -i la Convergència del passat ho va saber interpretar adequadament. Avui, ja no és així; en aspectes crucials, arriben a ser contradictoris i caldrà triar posant-se al costat dels uns i no pas dels altres.

D'altra banda i durant molts anys, Convergència ha estat mestra de l'ambigüitat -d'aquella ambigüitat calculada que tant elogiava Andreotti- i li ha anat bé, perquè l'ànim del país l'acceptava. Aquesta situació també ha canviat i, avui, ja no és benvinguda. Tanmateix, com aquesta manera de fer va calar, ara qualsevol matisació -fins i tot, ben intencionada- dispara els resorts del dubte sobre el compromís real amb el procés. Mentre perduri aquesta aura, el nou partit haurà de fer un sobreesforç de claredat. En aquesta i altres matèries principals, ha d'expulsar del seu esquema discursiu el clàssic "sí, però".

Aquesta consideració té especial aplicació en el tercer punt, la corrupció. Estic convençut que Convergència no és un partit corrupte, però tampoc no negaré que, al seu voltant, s'hagin produït conductes punibles. Passa a tots els partits de govern de totes les democràcies. Sabent que és llei de vida, cal ser molt més àgil i proactiu a l'hora de desmarcar-se'n. No dic que hagi de condemnar a l'ostracisme qualsevol militant acusat -sobretot en un estat que no té manies a l'hora de fabricar falses acusacions. El que dic és que ha d'agafar les regnes d'aquestes desagradables situacions, fer indagacions pròpies i aportar ràpidament els aclariments i les proves necessaris, sense quedar a l'espera del ritme que marquin jutges i fiscals.

En tot cas, el que li convindria al nou partit és no tenir a la direcció ningú que pugui ser arrossegat a haver de donar comptes per acusacions certes o falses d'irregularitats a CDC. Altrament, la refundació naixerà amb una feblesa que la pot malmetre quan els inventors d'informes i dossiers vulguin. Aquest acte de generositat responsable l'haurien d'efectuar voluntàriament alguns dirigents actuals, conscients de la transcendència del pas que fa el partit.

Finalment, el nou partit ha d'estar més decidit a crear-se un espai futur que no pas a enyorar l'ocupat en el passat. En aquesta campanya última, s'han notat alguns reflexos nostàlgics com si algú pensés que la recuperació electoral passava per recuperar plantejaments que havien funcionat, però que avui estan superats. Ni ha de fer-se seva la vocació de lobi de certs interessos empresarials que tan interioritzada tenia Unió ni ha de somiar amb aquell rol de frontissa decisiva que havia exercit amb habilitat a l'hora de defensar les competències, sempre qüestionades, de la Generalitat. No crec que la majoria dels seus votants i, sobretot, la majoria d'aquells que podrien votar-la en un futur tinguin cap interès a ser decisius a Madrid. Els motiva molt més que Madrid deixi de ser decisiu a Catalunya.
A banda de desprendre's d'aquestes càrregues, la nova formació haurà de decidir si vol ser un partit de centre o ocupar l'espai polític central del país. A Catalunya, no coincideixen. Si té vocació de ser majoritari, haurà de decantar-se per la segona opció i fer visible, amb naturalitat, que considera que les polítiques socials són polítiques nacionals i que les polítiques nacionals són polítiques socials, que no veu la manera de destriar-les.

En definitiva, aquest mes de juliol Convergència no s'ha de limitar a canviar de nom i de NIF. Ha de ser capaç de superar hàndicaps i proposar-se reptes difícils. Al capdavall, una refundació és això: substituir els fonaments malmesos per uns més sòlids i amb més prestacions.




Comentaris

envia el comentari