Puigdemont, sense excuses

"D'ERC ja fa molt de temps que se n'espera arrasada, i no arriba. De Convergència fa molt que se n'espera ensulsiada, i tampoc"

D'Esquerra ja fa molt de temps que se n'espera arrasada, i no arriba. De Convergència fa molt que se n'espera ensulsiada, i tampoc. Però l'independentisme allà que el tenim. Per sempre? No, és clar. Però ara que ja tenim el mapa polític espanyol camí d'aclarir-se (que ens repercuteix mentre no en siguem independents), ja no hi ha excuses perquè aquí a Catalunya l'aclarim també. I a dia d'avui això encara passa molt per saber què serà de Convergència. El resultat del 26-J, al meu entendre, no deixa marge per a més excuses. I ara ja em sabran ben perdonar l'autocita.

El passat 12 de juny, a El Periódico, vaig escriure un article de títol 'La campanya del canvi?'. En ell apuntava que, paradoxalment, un partit que no esmenta gaire la paraula "canvi" en el seu discurs seria segurament "aquell que més pot canviar, ell mateix, segons com vagi la campanya". Parlava de Convergència. Destacava que aquest partit, "com a màxim", mirava de "resistir posicions". I afegia: "(...) aquest esperit també acompanya de fons l'esperit amb què estan encarant el seu congrés decisiu del juliol on han de decidir què volen ser (i com volen dir-se) ara que han decidit mutar, en terminologia Eulàlia Reguant. ¿Però ho volen de veritat o tenen temptacions més que evidents de fer-ho «però dins d'un ordre, no fos cas», a l'estil més clàssic de la caricatura del fer convergent de tota la vida?".

Com a antídot, hi veia un "oportú" daltabaix: "Les eleccions del 26-J, en aquest sentit, poden provocar un veritable canvi a Convergència, molt especialment si els resultats són els molt mals números que apunten les enquestes". I algú podrà dir que això no ha passat perquè tot i tornar a caure en vots s'ha mantingut en escons respecte de fa sis mesos. I jo diré que ni sí ni no. Convergència ha salvat els mobles? No, n'ha salvat alguns dels pocs que li van quedant. Evita viure desesperada i a la intempèrie, el procés de canvi que necessita. Pot evitar fer un congrés des de la indigència electoral i de representació institucional, però això no ho pot entendre com a excusa de res. És de fet com un regal que no és que els hagi caigut del cel, perquè la seva base social hi és i no tot s'ha fet malament, però és un "extra" que podrien perfectament no haver-lo tingut. Si potinegen aquesta enèsima oportunitat que els ha donat la vida, mereixeran el resultat lamentable que els caurà al damunt.

I tot això passa per Carles Puigdemont i per una regeneració a fons del partit, del seu discurs, de la clarificació del seu posicionament, de la seva direcció, de les cares al capdavant de partit i institucions. Només així podran aspirar a recuperar la força i la credibilitat perdudes. Només així, reforçant Puigdemont i deixant que ell construeixi el seu equip i l'artefacte polític que s'adapti a aquest nou context i al votant nou que la nova Convergència ha d'aspirar a atraure.

La cosa va de caixa o faixa, ara ja sí. I a Convergència no l'ajudarà ningú si no ho fa ella mateixa primer amb el seu propi món i circumstància. Els Comuns van a per ells, i ho van deixar clar la nit electoral del 26-J, assenyalant Convergència com el seu gran adversari a batre. Esquerra va a per ells, ho han deixat molt més clar en aquesta campanya i ho deixen entreveure cada dia des del Govern. El PP i l'espanyolisme rampant (aquí hi poso Ciutadans) va a per ells, i ho deixen clar sempre, clavegueres enllà. I el PSC... aquests prou feina tenen a casa seva, i són exemple de com apostar per anar de derrota en derrota fins la final, fent com que no passa res i que es van salvant els mobles, esdevé indefectiblement l'opció més segura de caure en la decadència més trista.




Comentaris

envia el comentari