Rotund fracàs de l'esquerra

"L'únic que ha aconseguit Podem en provocar les eleccions repetides ha estat portar a un govern de la dreta més cavernícola que hi ha hagut al país des de la mort de Franco"

Les esquerres no es van posar d'acord després del 20 de desembre i van forçar la repetició d'eleccions quan hi havia diverses fórmules possibles de governs de més o menys progrés (PSOE-Podem-JxSí; PSOE-Podem-Ciutadans). El resultat d'aquesta repetició és un fracàs més gran si és possible, pràcticament una catàstrofe per a l'esquerra.

La dreta que no podia formar govern el 20 de desembre, surt ara reforçada i, amb el 98,5% del vot escrutat, se situa en 169 diputats (sumant PP i Ciutadans) a set de la majoria absoluta, que, d'obtenir un diputat més, podria negociar amb el PNB i Coalició Canària.

Ciutadans s'ha desinflat, però adquireix una rellevància insospitada com a partit júnior a una coalició de la dreta. Si el PP accepta la condició imposada per Rivera de llicenciar a Rajoy hauria un govern de coalició de la dreta en minoria que només necessitaria una geometria variable d'abstencions dels altres grups, cosa perfectament practicable.

El PSOE i Sánchez especialment, han quedat per sota del resultat del 20 de desembre, que ja era el més baix de la seva història democràtica. Per a Sánchez, sens dubte, un fracàs que posa en qüestió el seu lideratge en el partit. No és probable que un nacionalista espanyol tan obcecat i rígid com aquest admeti la possibilitat que el jacobinisme socialista sigui el responsable del desastre del PSC, que no aixeca cap. Però és un fet: Catalunya, l'altre baluard socialista al Congrés al costat d'Andalusia, s'ha convertit en un territori residual. I el PSC en un partit pràcticament simbòlic a Catalunya, com el PP, cosa que hauria de fer reflexionar als seus líders si fossin capaços d'ells.

Però la patacada majúscula se l'ha endut Podem que va avorrir a la cabanya nacional amb una campanya de disseny d'una cursileria insuportable, feta de coloraines, somriures, il·lusions i pura demagògia populista, orientada al sorpasso que anava a garantir-li, per fi, l'hegemonia de l'esquerra. I amb l'hegemonia, la tornada a les essències pàtries, la recuperació de la democràcia i la dignitat, el progrés i la modernitat de formes i idees. Tot pura embalum.

Ni sorpasso, ni hegemonia, ni res. En resum, l'únic que ha aconseguit Podem en provocar les eleccions repetides ha estat portar a un govern de la dreta més cavernícola que hi ha hagut al país des de la mort de Franco. És el resultat habitual de la pretensió comunista de derrotar la socialdemocràcia, en bons o dolents termes, amb més o menys argúcies teòriques. En el fons, agradi o no agradi, és el resultat de l'eterna pinça entre el comunisme i la dreta per impedir el govern del socialisme democràtic. Però hi ha més i més greu. Amb el resultat del 20 de desembre era molt difícil però possible formar un govern d'esquerra, sempre que es propiciés el vot favorable o l'abstenció dels independentistes catalans, que tenien la clau de la governabilitat d'Espanya. Ara, amb aquest desastre provocat per l'arrogància, la petulància i la ignorància de Podem, no pot formar-govern d'esquerra ni amb el suport actiu o passiu de Junts pel Sí. La incompetència de Podem ha aconseguit el que semblava impossible: fer irrellevant la minoria catalana al Congrés i lliurar el govern d'Espanya a la dreta. JxSí ja no té la clau de la governabilitat d'Espanya.

Però es manté molt bé en l'extrapolació del resultat electoral a l'interior de Catalunya. L'independentisme segueix sent dominant i sòlid i, no havent sofert mossa alguna provinent de l'ambigüitat de Podem, pot encarar la qüestió de confiança del proper setembre amb tranquil·litat i prosseguir amb el full de ruta.

La gran derrota d'aquestes innecessàries eleccions del 26 de juny l'ha patit Podem que, com En Comú-Podem no ha aconseguit guanyar al PSOE a Espanya ni a l'independentisme a Catalunya.




Comentaris

envia el comentari