Brexit, reflexions sobre la boira

"Cal exigir un canvi de rumb a l'actual UE, sense ambigüitats, per part dels que encara creiem en el projecte d'una Europa unida"

L'anècdota, certament ben antiga, assegura que, coincidint amb els dies de boira intensa sobre el canal de la Mànega, els britànics acostumen a dir, amb aquell aire de superioritat típic de lord: el continent es troba aïllat per la boira. Es tracta d'una facècia prou il·lustrativa de l'estat d'ànim imperant a les mentalitats de molts britànics, tant se val la classe social, a l'hora de referir-se al continent europeu o bé comparar-s'hi. O sigui que qui es troba aïllat per la boira no és l'illa, sinó el continent, d'unes proporcions territorials i demogràfiques absolutament superiors a les de l'illa on es troba Anglaterra. Aquesta mentalitat pot explicar algunes de les causes que han dut els britànics a votar en contra de la seva pertinença a la UE.

1. Ningú no organitza enlloc un referèndum, pensant que l'ha de perdre. Els referèndums sempre es fan per a ser guanyats per part de qui els convoca i, justament per això, tenen lloc en el moment més adient per als seus interessos. A Cameron li va sortir bé el referèndum d'Escòcia, però va calcular malament la jugada del Brexit. Pensada la consulta vinculant com un recurs en clau de política interna del seu partit, el resultat l'ha descavalcat del lideratge polític i institucional de manera fulminant, al partit i al govern.

2. El Regne Unit ha celebrat un referèndum unilateral per a decidir el seu futur com a Estat sobirà. Tot i que, com s'ha vist, el resultat afectava també el futur del conjunt de la Unió Europea, a ningú, a cap estat, no se li ha acudit de reclamar que aquesta decisió l'haguessin de prendre tots els europeus i no tan sols els britànics, com així ha estat. A més, un resultat tan ajustat com és el 51,9% dels vots, tenint al davant una societat mig partida amb el 48,1% restant dels sufragis, no ha estat considerat per ningú com a insuficient, ni ningú no ha apel·lat al risc de fractura social per la diferència reduïda.

3. Més enllà de les generacions de més edat i nostàlgiques del passat britànic com a gran imperi colonial, passat irrecuperable per motius obvis, són molts els sectors populars i de classes mitjanes que han votat, no sols oposant-se al stablishment, sinó en contra de les retallades del govern tory, un govern que tenia molt més marge de maniobra per a reduir l'impacte dels ajustaments que no pas els altres estats de la UE, en la mesura que no pertanyia a la zona euro. Una part molt notable del vot en contra ho ha estat més en contra de Cameron i la seva política que no pas contra de la UE, però és a la UE a qui li ha tocat el rebre i el pas fet és irreversible i de conseqüències molt imprevisibles, ara i tant, més enllà del trasbals ja produït a les borses i als mercats.

4. És molt interessant una lectura plurinacional dels resultats, en funció de la diversitat d'identitats polítiques existents al si del Regne Unit. El discurs contrari a la permanència ha triomfat a tot Anglaterra, urna sagrada de les essències britàniques, i a un País de Gal·les empobrit per la situació econòmica i la crisi de la mineria, com a reacció davant els pretesos privilegis socials de la població immigrada, en sanitat i habitatge, en relació als autòctons. L'àrea metropolitana de Londres, cosmopolita i gresol de la diversitat cultural, religiosa i nacional de l'estat, n'ha esdevingut l'excepció.

5. En contrast amb Anglaterra i Gal·les, l'èxit de la voluntat europeista ha estat molt destacat a Escòcia (62% SÍ, 38% NO) i s'ha imposat clarament també a Irlanda del Nord (55,8% SÍ, 44,2% NO). La primera ministra N.Sturgeon, que compareix per a fer la declaració amb les banderes europea i escocesa de fons, qualifica d'antidemocràtic que el seu país hagi de deixar la UE, quan resulta que la majoria dels seus habitants volen quedar-s'hi. I com que això és conseqüència de la seva pertinença al Regne Unit, no veu altra sortida que deixar-lo després d'un nou referèndum per a no modificar el seu estatus europeu. Curiosament, Cameron amenaçava els escocesos que, si eren independents, quedarien fora de la UE i ara, paradoxalment, són els anglesos els que hi quedaran, voluntàriament. Al Sinn Fein, després del SÍ inequívoc a la UE dels nord-irlandesos, li ha faltat temps per a reclamar la seva unificació nacional amb el sud, la República d'Irlanda, per a continuar a la UE, tot reivindicant un referèndum específic sobre aquest punt.

6. A Gibraltar és on els resultats proeuropeistes han estat més espectaculars: 95% SÍ, 5% NO. Els gibraltarenys són conscients del seu paper geoestratègic, de la seva interacció econòmica amb els territoris andalusos més propers i també de fins a quin punt necessiten la tutela britànica per a no ser assimilats per Espanya. El ministre Margallo, pouant a la més casposa, arnada i ridícula estratègia diplomàtica, ja n'ha reivindicat el territori, la cosobirania i la bandera espanyola al penyal. El ministre confon els termes, de totes totes. Que s'hagin manifestat proeuropeus, no és el mateix que voler ser espanyols. Ja que es fixa tan en els referèndums, estaria bé que tingués present els dos que s'han dut a terme a Gibraltar. El primer, el 10 de setembre de 1967, des de llavors dia de la festa nacional, on el 99,64 dels votants van optar per la sobirania britànica, enfront del 0,36% que va fer-ho per l'espanyola. I, més ençà, el 2002, només l'1,03% dels gibraltarenys defensà la cosobirania hispanobritànica, davant del rebuig del 98,48% restant. A més, si Gibraltar és territori britànic és perquè així ho va acceptar el Regne de Castella, el 1713, en signar el Tractat d'Utrecht.

7. Ja fora de la UE, el Regne Unit té diverses fórmules per a mantenir alguna mena de relació comercial específica amb les institucions comunitàries, com Noruega, Turquia, Suïssa o el Canadà, solucions que en cap cas són idèntiques, però que comporten una determinada aportació estatal al pressupost europeu o, en qualsevol cas, l'acceptació de les normes europees relatives a l'intercanvi de mercaderies entre la UE i un país tercer, així com l'acceptació d'immigració comunitària, si volen continuar a l'interior de mercat únic europeu. La UE continua sent, ara ja sense els britànics, un mercat molt gran, tant en població com en renda, i, doncs, està clar que interessa les empreses del Regne Unit. L'única fórmula que no ha estat invocada per ningú és la fórmula Margallo, segons la qual, fora de la Unió Europea, la Gran Bretanya estaria condemnada a voltar per l'espai sideral fins a la fi dels segles, com va dir que passaria en el cas de Catalunya.

8. Fins ara, el que era normal i previsible és que un nou Estat volgués integrar-se a la UE, però no pas tot al contrari, que volgués anar-se'n. És un fet inèdit, que mai no s'havia produït i efectuat en "un procés lliure i democràtic", segons Juncker. Les institucions europees comunes hauran d'adequar-se a la realitat d'una situació nova, ni prevista ni desitjada, com també hauran de fer-ho davant l'europeisme militant dels escocesos i dels catalans, quan sigui l'hora. Allò que semblava impossible acaba esdevenint realitat i la UE no té més remei que reaccionar-hi, com va reaccionar reconeixent la independència d'Eslovènia, malgrat que ella i els Estats Units sempre s'hi havien oposat.

9. La UE ha pogut prescindir del Regne Unit, però no pot fer-ho d'Alemanya i França, els Estats sobre els quals reposa el pes simbòlic sde les institucions i la política europea. Aquests són els primers que han reaccionat i fóra bo que s'adonessin que l'Europa d'ara no té res a veure, en absolut, amb aquella que va crear tanta complicitat emocional al principi, per motius culturals i polítics. Sap greu que no hi siguin els britànics, perquè la nostra Europa més íntimament propera arriba fins allà on arriba el gòtic, però a la UE li cal fer un gir històric per a tornar a ser el projecte dels pobles europeus i de la gent, l'Europa de la pau, la democràcia, els drets humans, la cultura, la ciència i la solidaritat, l'Europa dels valors i no l'Europa dels bancs, l'elit eurofuncionarial i l'administració llunyana, freda i sense ànima. I, a aquesta Europa, li anirien bé altres rostres que la representessin que no fossin ni J.C.Juncker, ni M.Draghi. Aprofitant la cultura democràtica de D.Cameron, per al bé d'Europa fóra tot un gest que els honoraria si fessin com ell i pleguessin.

10. Només veure com els que més s'alegren del Brexit són els sectors més populistes, demagògics, reaccionaris, xenòfobs i parafeixistes, d'un nacionalisme tronat i perillós, insolidaris amb la immigració, ja n'hi ha prou com per no sols lamentar-nos del Brexit, sinó, sobretot, per a exigir un canvi de rumb a l'actual UE, sense ambigüitats, per part dels que encara creiem en el projecte d'una Europa unida. El resultat del referèndum ha obert la porta a la independència d'Escòcia i a la unitat d'Irlanda, però també al possible contagi antieuropeu al qual ja se sumen veus des de diferents països, començant per França. Si es vol evitar la cadena de progressives desafeccions, la UE ha de convertir-se en un aliat útil i amable dels pobles europeus i els ciutadans individuals i no en el seu botxí insensible. En aquest cas, si hagués d'ésser fonamentalment això darrer, aquesta Europa hauria deixat també d'interessar-nos.




Comentaris

envia el comentari