Les línies vermelles i la cultura del desacord

"El maximalisme de la CUP en la negociació de la investidura i la seva ràpida mutació per a trencar l'acord en la primera ocasió propícia ens allunyen de la nostra tradició política"

En aquesta desapassionant campanya electoral, sembla que no s'hagi après res i que es reeditin uns esquemes calcats dels de fa sis mesos. Recordem aquell famós aforisme que s'atribueix erròniament a Albert Einstein: "La ximpleria consisteix a fer el mateix una i altra vegada esperant resultats diferents". ¿Són ximples, doncs, els candidats a la Moncloa?

En realitat, més que ximples, són víctimes d'una cultura política que exalta el desacord. En part, es deu a un fenomen compartit amb totes les democràcies occidentals, però també hi ha un fort component autòcton d'Espanya.

Compartim amb les democràcies occidentals l'expansió d'un estil de fer política que dificulta i desllueix els acords. Fa uns anys, els politòlegs nord-americans Amy Gutmann i Dennis Thompson contraposaven, a "The spirit of compromise" (2012), dues mentalitats: la de compromís i la de campanya. La primera la practica el governant, que busca punts de trobada que permetin satisfer els principis propis alhora que es respecten els dels oponents; li convé tenir suports amplis. La segona mentalitat, en canvi, exacerba les diferències, alimenta les desconfiances i extrema la separació entre unes opcions i les altres amb la finalitat d'estimular l'adhesió de l'electorat que li és més procliu.

La coexistència d'aquestes dues mentalitats seria possible si es delimitessin bé els espais de cadascuna. Tanmateix, vivim en una època -als Estats Units i aquí- en què els partits s'han instal·lat en la campanya permanent, una actitud que encongeix l'espai propi del govern i, per tant, expulsa de l'arena política la mentalitat de compromís.

En les últimes campanyes electorals, hem pogut contemplar -alguns, com jo, amb astorament- com les diverses forces polítiques allargaven la llista de punts "innegociables", les famoses línies vermelles. És lògic i necessari que una formació política tingui uns elements que la defineixen i que consideri intocables, però han de ser molt pocs i molt essencials. No patim per aquesta coherència sinó per unes estratègies de campanya que alcen unes barreres de tal magnitud que les negociacions postelectorals són incapaces d'esberlar.

En el cas espanyol, aquesta dificultat és multiplicada per un tret autòcton: el menyspreu del pacte. Ho advertia fa uns dies a "L'Econòmic" Juan Pablo Villa, expert en negociació i resolució de conflictes: "El pacte polític falla perquè es negocia amb l'estratègia del jo guanyo, tu perds". Abordar una negociació amb la voluntat de no cedir res i amb l'ànim de doblegar l'altre és un mal plantejament. A Espanya, abunda un tarannà hostil a la naturalesa intrínseca del pacte: estar disposat a determinades renúncies perquè compensa prou la part que podrà prosperar.

Quan aquest febrer últim, es va signar l'acord d'investidura entre el PSOE i C's, el candidat socialista, Pedro Sánchez, va voler puntualitzar: "aquí no ha cedido nadie". És una frase absurda: o tots dos deien d'entrada el mateix o han hagut d'aparcar algunes diferències. Segur que ho han fet, perquè ni PSOE ni C's han reproduït la integritat de l'acord en els nous programes electorals. El drama no és cedir poc o molt sinó veure la cessió -qualsevol cessió- com una feblesa política. Per aquesta mateixa raó, hi ha una gran temptació a trencar els pactes polítics quan les aritmètiques són més favorables. I s'escenifica com si fos un acte de restitució de l'honor perdut.

A Catalunya, havíem estat bastant immunes a aquesta manera de fer. Sempre hem considerat el pacte com una eina política de primera divisió. En el passat, fins i tot hem pecat d'excés preferint pèssims tractes a dignes desacords amb el govern espanyol. En qualsevol cas, li hem atorgat un valor altament positiu al fet i a la predisposició de pactar. Últimament, aquesta cultura també ens ha trontollat: el maximalisme de la CUP en la negociació de la investidura i la seva ràpida mutació per a trencar l'acord en la primera ocasió propícia ens allunyen de la nostra tradició política. En això, la CUP té un comportament típic de la política espanyola.

A "La defenestració d'Eugeni d'Ors" (text inclòs a "Notes disperses"), Josep Pla es refereix, despectivament, a "la manera clàssica de fer les coses a l'espanyola -tot a ull, a si l'encerto l'endevino, sense responsabilitat". El que hem contemplat aquest últim mig any ens confirma que la finor analítica de Pla continua vigent, que no s'ha produït cap evolució de la cultura política dominant a Madrid des que va escriure-ho.

No hem d'esperar, doncs, algun canvi significatiu que afavoreixi els pactes no forçats, ni entre ells ni amb nosaltres. Per això, l'únic que ens hauria d'inquietar és si, en aquest temps, la política catalana s'ha empeltat d'aquesta cultura del desacord. Seria tràgic.




Comentaris

envia el comentari