La cursa de fons

"A Madrid, el que cal fer és enfortir la veu de l'independentisme. Res més. Al Parlament de Catalunya és on hem de prendre les decisions que ens afecten. És això la independència"

Un dels grans riscos de voler-ho tot alhora, sense un pla concret, és la possibilitat de quedar-se amb les mans buides. Com deia magistralment Antoine de Saint-Exupéry, «un objectiu sense un pla, només és un desig». I el pla pactat ha rebut un cop molt dur, ben orquestrat per un sector de la CUP. Ningú va dir que la construcció i la proclamació de la República de Catalunya, d'un estat independent, seria una feina fàcil. Però que no sigui fàcil no pot ser -en cap cas- una excusa per desdir-se o rebaixar expectatives. El rebuig frontal de la CUP a la tramitació i el debat dels comptes de la Generalitat és una decisió tant legítima com deslleial i desproporcionada. Si bé tenen tot el dret del món de replantejar la seva postura, també tenen el deure d'assumir plenament la responsabilitat i les conseqüències de les seves pròpies decisions. Només faltaria. Jo no sé si tot això ha estat un excés d'estètica o de dogmatisme, però sé que un incompliment és un incompliment, i ens obliga a repensar l'estratègia.

Dit això, no podem oblidar que la CUP no és l'única responsable del «no debat» dels comptes. Ho són també la resta dels partits amb representació parlamentària, especialment aquells que no desaprofiten mai l'ocasió d'omplir-se la boca de justícia social i de voler erigir-se com els únics defensors de la gent vulnerable, els més purs de la casa. Perquè és una evidència que la falta de pressupost afecta directament els qui més ajuda necessiten. Els comptes presentats pel Vicepresident Junqueras i el seu equip preveien incrementar en 874 milions la despesa social, arribant al 73,6% del pressupost total de la Generalitat. I no val l'explicació de no voler debatre els comptes perquè els ha presentat una formació independentista. Si realment hi hagués hagut voluntat de debatre'ls per donar respostes a la ciutadania i afavorir el creixement econòmic i ocupacional del nostre país, tothom hagués facilitat, com a mínim, el debat. Però no ha estat així i l'oposició sembla que se'n renta les mans, alguns fins i tot elogiant la CUP quan fa quatre dies els hi deien el nom del porc. L'estètica ha passat per sobre de l'ètica en un gran exercici d'hipocresia.

La crua realitat és que ningú sobra en la construcció d'un estat independent, tret dels qui practiquen la violència física i la incitació a l'odi, evidentment. La transversalitat de l'independentisme és la seva força. Això és innegable. Però també és imprescindible que les decisions que es prenguin siguin fermes, irreversibles i contundents. La declaració del 9-N no pot quedar com una simple anècdota. És una qüestió de preservar un mínim de dignitat davant d'un Estat incomplidor, completament indigne i bel·ligerant. La decisió de Junts pel Sí i del President Puigdemont de sotmetre's a una qüestió de confiança és un gran encert i una mostra de radicalitat democràtica. El Parlament és on s'expressa la sobirania de Catalunya. Un Parlament que, massa sovint, és desprestigiat pels qui el volen supeditat a la voluntat de l'Estat espanyol.

Tot això està passant en un nou context electoral espanyol que, cal recordar, és resultat d'un fracàs absolut de la classe política espanyola. A Madrid, el que cal fer és enfortir la veu de l'independentisme. Res més. Al Parlament de Catalunya és on hem de prendre les decisions que ens afecten. És això la independència. Això no vol dir que els independentistes no haurien d'anar a votar el 26-J. Ans al contrari. Hem de continuar omplint les urnes de la manera més contundent possible. Perquè som demòcrates, i els demòcrates no poden fallar mai a les urnes. La desconfiança només atreu més desconfiança. Això és així. Així que calma i seguim. Com bé deia en Raül Romeva, «això és una cursa de fons, res no s'atura».




Comentaris

envia el comentari