Diari d'un setembrista

"Em sento tractat com un drap, un parrac, esquinçat, rebregat per les falses promeses i pels compromisos incomplerts de la CUP"

Malament rai quan s'han de fiar les expectatives al setembre. I que consti que estic a favor de les segones oportunitats, sempre i quan se n'hagi après alguna cosa. Però, en aquest cas, tombats els pressupostos, voleu dir que amb l'estiu pel mig servirà de res? Recordeu què volia dir estudiar en els mesos de calor per mirar de reeixir, de triomfar a setembre? Un servidor sí però no és aconsellable. Nosaltres, com canten els Segadors, hauríem de voler ser de junys i no de setembres, com sembla que estem condemnats a ser per la història passada i futura. Hauríem de voler tenir la feina feta abans de l'estiu i no després. Malgrat les calors, les voluntats es refreden.

Ja sabem que els setembristes són denominacions de diversos moviments polítics revolucionaris a diferents països, marcats per un fet crucial que va tenir lloc en el mes de setembre. Així al llarg de la Història trobem el setembrisme francès de 1792, el portuguès de 1820, l'espanyol de 1868 i el cubà de 1933. Hi hauríem d'afegir els diversos setembres setembristes, pretesament revolucionaris, que hem viscut darrerament a Catalunya. Ara, el pròxim setembre, tal com ha dit el president Puigdemont que té la intenció de reinterpretar-ho tot, excepte el camí cap a la independència, sí que en cal una de revolució. Però de veritat. Una revolució és un canvi total, radical que no només vol dir extrem sinó també d'arrel, de base -i per fer-lo cal un alçament, una determinació, encaminat a assolir aquest canvi.

No sé si serà tranquil.la, em pregunto, pot ser un revolta, tranquil.la? Em fa l'efecte que no. Però si no hi ha una voluntat decidida d'estar pel país i prou, què haurem de fer la gent? Nosaltres som la gent que, tal com escrivia al poemari Diari d'un setembrista en Jordi Llavina, "Som aquí, estem crucificats pels temps,com una camisa que abraça l'aire. Tenim, poc més o menys, la textura d'un drap". Aquest és el sentiment instal.lat en l'esperit de la gent. Se sent/em sento tractat com un drap, un parrac, esquinçat, rebregat per les falses promeses i pels compromisos incomplerts de la CUP.

La poesia d'en Llavina fruit de l'observació qüotidiana, trivial, d'escenes domèstiques, també de la política, mostra una mirada interessant que es converteix en la crònica de febleses i debilitats, fins i tot, de derrotes. Les misèries diàries del poder polític i les extravagàncies ideològiques no ens portaran a la independència perquè la gent és realista i vol que se'ls parli clar, sense embuts i sense mentides. Aristòtil deia que la Història explica el que va passar i la poesia el que hauria d'haver passat. Doncs passat l'estiu ens cal aprovar i amb bona nota aquestes dues assignatures, la Història i la poesia si no volem escriure una altra trista pàgina al diari d'un setembrista.




Comentaris

envia el comentari