País de confiances?

"El Parlament hauria de fer confiança personal en Puigdemont i, sobretot, en un país que no vol perdre més, i que no entén que les pedres en el camí les hi anem posant nosaltres mateixos"

El president Puigdemont, davant la impossibilitat de poder aprovar els pressupostos de la Generalitat en no comptar amb la majoria parlamentària suficient per a fer-ho, ha fet un gest tan valent com comprometre's a una moció de confiança, mesura de maduresa política i cultura democràtica que l'honora. I així ha estat com, de cop i volta, el mot en qüestió, "confiança", s'ha situat al centre del debat i ha adquirit un protagonisme inesperat que n'ha disparat l'ús ça i lla: als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i a les converses d'ascensor o de bar de la cantonada.

I potser el tema és, precisament, aquest, que som un país sense gaire confiança en les nostres pròpies potencialitats. CDC comença per no tenir confiança absoluta entre els seus representants al govern, entre ells mateixos, i tampoc no es refia d'ERC, a qui considera poc professional, de qui sospita que a la primera de canvi pot tornar a fer un govern d'esquerres amb altres socis i de qui creu que, més que la independència, el seu objectiu immediat, ara mateix, és fer-li el sorpasso i aconseguir l'hegemonia no sols de l'independentisme, sinó del catalanisme, substituint així la històrica CiU com a pal de paller nacional de la política. I encara té menys confiança en la CUP, sigles que veu com un poti-poti ideològic, radical en les formes i en el fons, i que ha de patir com a mal necessari i imprescindible per a una majoria parlamentària. Dit això, algun dels seus dirigents faria un gran servei a la causa si, posem per cas, s'abstingués de fer segons quin tipus de declaracions que, al final, acaben erosionant Puigdemont i el camí emprès pel país.

ERC mai no ha tingut confiança en el món convergent, a qui considera especialista en la política del peix al cove i de qui pensa que l'interès essencial és el poder, el manteniment i la continuïtat en el poder, abans que la construcció d'un estat propi. Per això estan convençuts que si per a continuar en el poder han de defensar la independència, ho faran sense reserves, però pensant sempre que, el que de fet voldrien, és el manteniment del statu quo a Espanya, per a interpretar el paper de sempre: mantenir les ferides obertes i anar fent cures periòdiques, en comptes d'intervenir quirúrgicament i de forma definitiva per a resoldre la dolència. A la CUP se la mira de cua d'ull, sabent com se sap que el perill de fuita de vots cap a aquesta banda és una realitat, amb gran desconcert davant els gestos d'unes sigles que se situen fora de la pràctica política i la lògica institucional de les darreres dècades, aquí i a tot Europa.

La CUP recela de tothom, segurament des del convenciment que representen el bastió de l'ortodòxia nacional i d'esquerres més insubornable. No es fien dels convergents perquè són de dretes, ni dels republicans, a qui consideren socialment tebis. I, com CDC i ERC, observen amb prevenció el món de CSQP o d'en Comú, de qui creuen que, a l'hora de la veritat, pot pesar-los més el factor social que el nacional, per més que no sigui possible dissociar-los. Una cosa similar, però a l'inrevés, ocorre amb l'entorn de Colau i Podem, per a qui els convergents són la dreta i prou, els republicans sí però no i els cupaires, com els anteriors, en el moment decisiu creuen que farien prevaler més la seva dimensió independentista que les polítiques de caire social, caient novament en l'error de dissociar tots dos àmbits d'un mateix espai.

Amb un panorama així, amb unes bases de confiança mútua tan poc sòlides, no es pot anar gaire lluny. La no aprovació dels pressupostos no representa altra cosa que la punta d'un iceberg fràgil i, massa sovint, ambigu i un xic improvisat, com és l'anomenat "procés", amb el seu full de ruta corresponent. Per això el gest del president, el proper setembre, només pot tenir una sola resposta: la superació de la moció de confiança, si més no amb el vot dels grups parlamentaris independentistes. És l'únic instrument eficaç i visible que tenim a l'abast per tal que aquest país torni a recuperar la confiança en ell mateix, per damunt de les sigles, com un imperatiu civil, moral, nacional. N'és el primer pas i no hi haurà més passos sense el primer pas. En una societat que comença a donar mostres de fatiga civil i perplexitat política, cansada de decepcions i contratemps, fa falta una nova mesura que permeti visualitzar que res no s'atura i que recobrem la iniciativa i la il·lusió. Puigdemont ha demanat que se li faci confiança. I el Parlament hauria de fer-n'hi, no sols confiança personal en ell, que també, sinó, sobretot, en un país que no vol perdre més i que no entén que les pedres en el camí que ens ha de dur "al ple domini de la terra" les hi anem posant nosaltres mateixos. Jo, a ell, li faig confiança. I al país, també.




Comentaris

envia el comentari