Escenes d'un matrimoni

"Perd la gent que va creure possible deixar de banda la ideologia per encetar un camí constituent"

Tant parlar de les relacions Catalunya-Espanya com si es tractés d'un matrimoni malavingut, i ara resultarà que la metàfora s'ha d'aplicar amb més contundència a l'estranya "trirella" que suposen Junts pel Sí i les CUP. Els primers, amb una lluita soterrada entre CDC i ERC per copar la centralitat independentista, tenen sorpresos als independents que hi col·laboren i que hores d'ara imagino tenint molt coll avall que aquestes no han estat les hores més glorioses per ocupar seient a la cambra catalana. Les CUP, de la seva banda, atrapats entre la necessitat de coherència (la independència es pren, no es negocia!) i l'obligació d'acceptar que la revolució no es pot dur a terme en minoria.

Col·laborar en l'aprovació dels Pressupostos esdevé així per a les CUP una trampa en tota regla des del punt de vista de la seva credibilitat, perquè en cap lloc estava escrit que haguessin de consentir qualsevol mena de pressupostos. Tanmateix l'escena també resulta letal per a la imatge de Junts pel Sí, perquè va creure, sense fonament, que el valor de la paraula donada és igual per a tothom, i que un cop obtinguda els hi donava carta blanca per fer i desfer en qualsevol àmbit amb el convenciment de tenir assegurat el seguidisme de les CUP.

I a la vista de l'embolic, qui guanya? Algú dirà que guanyen els partits catalans no independentistes, però el cert és que les alternatives que plantegen han estat poc afortunades o fins i tot nul·les; potser algú altre dirà que guanya el govern central, malgrat està en funcions, malgrat que ningú tingui clar si el partit al que pertany tornarà a seure en els seients blaus. Potser serà veritat que algunes d'aquestes "troballes polítiques" se'n du el gat a l'aigua en no sé quin sentit poc honorable. El que sí sé és qui perd amb el deplorable espectacle d'aquestes escenes de matrimoni en crisi que protagonitzen Junts pel Sí i les CUP.

En primera instància perd la gent que va creure possible deixar de banda la ideologia per encetar un camí constituent, ple d'incerteses i esculls, però apassionant en tant que inèdit i pacífic; potser no ho mereixen en haver pensat possible anteposar la democràcia a la llei democràtica per causa d'un joc de paraules entorn del terme "nació", no ho sé, però també es pot contemplar com l'oportunitat de pensar alternatives als models d'Estat ja coneguts, molt envellits, comprensiblement resistents a morir.

Però el que és segur és que en aquest joc inútil i ridícul perd qui, independentista o no, encara creu en les institucions, en la capacitat dels governants per ser responsables dels seus actes, en la cultura política que els fa possibles. I perd perquè ha estat actor necessari en l'escena del matrimoni fallit i dels corifeus que el critiquen, perquè la ciutadania som, per activa i per passiva, el negatiu de la foto de família de tots plegats: a una i altra banda del mirall, qui vota i qui és votat amb la mateixa manca de concòrdia, sense esperit de victòria, sense ganes de respondre d'uns errors que considerem fruit d'un curiós (per inexistent) dret a equivocar-nos. Ens hem equivocat en confiar en ells, en uns i altres? I ara què? Perquè també constatem trobar-nos sense alternatives fiables i sense ningú que vulgui donar-los relleu de tant desprestigiat com està el paper, protagonista o secundari, en aquesta penosa pel·lícula.




Comentaris

envia el comentari