Catalunya no hi cap, a Espanya

"És la unitat de l'independentisme la que força el nacionalisme espanyol a fer ofertes de reforma per resoldre la crisi constitucional"

Sembla que els nacionalistes espanyols comencen a entendre que la qüestió catalana és una crisi constitucional espanyola. No un "guirigall", com va definir-ho en el seu moment Rajoy amb la seva habitual intel·ligència, sinó una qüestió medul·lar que afecta el fonament mateix de la tercera restauració i la viabilitat de l'Estat. Gràcies a aquesta consciència s'han fet algunes propostes. La política és una activitat pràctica.

Va obrir camí Podemos, admetent el referèndum que els altres nacionalistes espanyols negaven, com ho van fer ells mateixos fins al seu fracàs a les eleccions de 27 de setembre de 2015. Ara matisen que aquest referèndum ha de ser pactat amb l'Estat , el que equival a treure amb una mà el que es dóna amb l'altra.

Reapareix igualment el PSOE, també moderant la seva primitiva intransigència. Els agradaria un país federal en què Catalunya tingués un reconeixement de la seva especificitat. I algun socialista arriba fins i tot a parlar de "bilateralitat", si bé altres recorden que qualsevol reconeixement d'especificitat i bilateralitat s'ha de fer en el marc constitucional de la igualtat de tots els espanyols. Al marge que els espanyols no siguem iguals, anant a la lletra petita de l'oferta, es descobreix que aquesta lletra petita és la quadratura del cercle: la singularitat catalana dins de la igualtat espanyola.

Una vegada més, algú està donant voltes a això que en diuen "l'encaix" de Catalunya a Espanya, una expressió convencional cada vegada menys significativa. I si en realitat Catalunya no tingués encaix a Espanya? No és cosa de remuntar-se als segles passats, pràctica molt socorreguda en aquests casos. Només cal observar com en l'últim, Catalunya s'ha desenvolupat en un sentit mentre Espanya ho ha fet en un altre, fins arribar a ser dos països diferents.

Catalunya ha adquirit una plenitud que Espanya no té, i encaixar l'una en l'altra podria ser impossible per falta de fórmules. Però el nacionalisme espanyol, sempre dos passos per darrere de la realitat, insisteix a proposar-les donant per noves algunes que, com el federalisme, van caure en desús abans de estrenar-se. Un esperit generalitzat en l'independentisme tendeix a veure la proposta federal com una cosa ja anacrònica, i exigeix el pas al referèndum unilateral. És possible que aquest pas acabi sent necessari, però en el moment actual, la posició de Puigdemont sembla dictada per la prudència del que vol transitar "de la llei a la llei", raó per la qual es mostra disposat a un referèndum en el qual el federalisme fos una possibilitat. Però el referèndum és el punt de partida, no el d'arribada.

Com és que han admès per fi els nacionalistes espanyols una ronda d'ofertes de reforma de la Constitució? Senzillament, perquè no els ha quedat més remei. Al començament de la polèmica, ningú pensava que el procés sobiranista arribés al punt que ha assolit, en el qual la independència és una opció real. A partir de cert moment es considera imprescindible contrarestar fent propostes més o menys raonables. Aquest és el gir de la política espanyola, propiciat segurament per les noves eleccions del 26 de juny, de les quals Sánchez fa responsables els independentistes catalans.

I a què es deuen aquestes propostes més o menys raonables, si no és a la unitat del front independentista? En el fons és evident, en la crisi del sistema espanyol, la Catalunya independentista actua com la veritable essència d'una oposició que falta a Espanya. L'oposició veritable a l'Estat està territorialitzada i es diu Catalunya. És la unitat de l'independentisme la que força el nacionalisme espanyol a fer ofertes de reforma per resoldre la crisi constitucional. Tot i ser insuficients, més ho serien si aquesta unitat es trenqués per les raons que fossin. En aquest cas, les ofertes desapareixerien per art de màgia.

És la insistència en l'opció independentista la que força la presentació de fórmules reformistes que tracten d'evitar la convicció que, en el fons, Catalunya no té encaix a Espanya o, com sostenim aquí, Catalunya no hi cap, a Espanya. Si la voluntat política independentista catalana es trenqués, l'horitzó de la construcció d'un Estat desapareixeria i tornarien els temps de la Comunitat Autònoma, això sí, molt específica.




Comentaris

envia el comentari