El desastre de l'Ebre

"Si Bel obté un bon resultat, el monument queda doblement legitimat. Si passa el contrari -és a dir, si hi ha un diferencial negatiu a Tarragona- Bel i el seu partit haurien rebut una sanció política molt pedagògica"

Quan cauen les dictadures, el primer que va a terra són els monuments a la pròpia glorificació. Fins ara, pensàvem que l'únic país del món on passava el contrari era Espanya, per efecte del pacte que va permetre les elits franquistes mantenir-se en el poder a canvi d'incorporar-hi una part de l'oposició democràtica. Però no. És a Catalunya que, per primera vegada a la història, un monòlit propagandístic de l'antiga dictadura acaba de rebre un bany de legitimació popular, com ja assenyalen les organitzacions ultres. Consumat el desastre de Tortosa, ara començaran a notar-se els efectes secundaris què, necessàriament, es derivaran del manteniment d'allò que va inaugurar el propi general Franco el 1966.

La primera conseqüència és immediata. L'alcalde de Tortosa, Ferran Bel, és el cap de llista de Convergència per Tarragona en les eleccions del mes que ve. En quatre setmanes, els ciutadans d'aquella demarcació hauran de decidir si castiguen o, per contra, premien l'acció del candidat convergent. Si Bel obté un bon resultat, el monument queda doblement legitimat. Si passa el contrari -és a dir, si hi ha un diferencial negatiu a Tarragona- Bel i el seu partit haurien rebut una sanció política molt pedagògica.

El mateix passa més enllà. Mentre aquell monument continuï presidint l'Ebre és un obstacle simbòlic permanent per a la superació dels límits del règim del 78 a Catalunya. Sóc conscient que la decisió s'ha pres per raons locals i/o sentimentals i no per amor a Franco, però també és cert que qui ha votat així no té en compte (o, fins i tot rebutja) el criteri general de l'opinió pública catalana i la sensibilitat democràtica d'un país que ha patit molt. També a l'Ebre.




Comentaris

envia el comentari