Tot és tan normal

"És Àustria, salvada pel vot per correu d'un president d'extrema dreta euròfob i xenòfob, un estat normal com el que la majoria de catalans voldríem tenir?"

"En un país normal, això no passaria". És una d'aquelles frases fetes del procés que sempre està disponible per rematar qualsevol argument; un comodí de les converses. Fins i tot Òmnium, en un dels moments àlgids d'efervescència independentista, la va escollir com a lema d'una de les seves campanyes més cèlebres. S'acostava el 9-N i reivindicaven el que se suposa que és normal en un país normal, com ara poder votar en un estat que es diu democràtic. "Perquè és normal viure amb normalitat", remataven.

És Àustria, salvada pel vot per correu d'un president d'extrema dreta euròfob i xenòfob, un estat normal com el que la majoria de catalans voldríem tenir? O Dinamarca? O Polònia o Vietnam? És normal voler pertànyer a una Unió Europea que ens nega, d'entrada, com a poble, i s'alinea oficialment amb els interessos de Madrid? O que expulsa els refugiats del seu territori vulnerant drets humans? És normal que els partits que han de pilotar el procés protagonitzin tensions constants per preservar o ampliar els seus espais electorals encara que perjudiquin la consecució del projecte comú? O que Tortosa faci una consulta sobre un monument franquista i l'alcalde defensi mantenir-lo al seu lloc? D'un temps ençà no sé què és normal i què no, i a estones dubto si, de tant que donem les idees per sobreenteses, no les perdrem pel camí.

Perquè, per exemple, és normal que un ajuntament pagui el lloguer d'un local ocupat, sense que els gestors de l'espai n'estiguin informats per evitar un segon i sempre incòmode Can Vies, i que entri un altre govern municipal i no trobi una sortida pactada que garanteixi la pau social? Perquè, pregunto: es pot defensar l'ús i les funcions del Banc Expropiat i deplorar alhora la violència al carrer i l'excés de les càrregues policials, i defensar que els veïns puguin aparcar el cotxe davant de casa (sobretot quan no es poden pagar un pàrquing) sense haver de patir per si l'hi destrossen?

Podríem convenir que sí, podríem convenir que no, i encara perdre'ns en els matisos. A estones la normalitat és injusta i deplorable, massa mediocre per desitjar-la. I tanmateix massa catalans ens passem el dia clamant per ser un país normal, sense saber si estem dient exactament el mateix... Concebem de la mateixa manera la normalitat? Amb el procés constituent invisible al carrer, i els consensos sobre el que volem tan prims, més enllà de la gestió sobirana de tots els poders i competències, acabarem per aprimar-nos tots. Allò del "ja ens entenem" no traspassa les fronteres de l'imaginari dels convençuts. Per esgotament, la normalitat ens pot arrossegar cap a l'abisme. I això sí que serà tan normal.




Comentaris

envia el comentari