Això no té solució

"Tot el que aquest rei toca està polititzat amb la pitjor de les polititzacions: la d'una dictadura que encara no ha demanat perdó pels seus crims, començant pel de Lluís Companys"

L'episodi de la prohibició de l'estelada a la final de la Copa del Rei té dues interpretacions: l'anecdòtica i l'estructural. L'anecdòtica està ja esgotada. El ridícul de la falangista delegada del govern espanyol a Madrid ha estat èpic, imperial.

Anem a la interpretació estructural. Que la delegada del govern espanyol a Madrid sigui una franquista, filla d'un falangista patró de la Fundació Francisco Franco evidencia un cop més que tot el personal polític de la dictadura segueix actiu, a través del PP. Aquest no és un partit de centre dreta, sinó d'extrema dreta, així com una presumpta associació de delinqüents, avui comminada per la justícia a pagar una fiança sota pena d'embargament. Els franquistes segueixen en tots els llocs de l'administració pública, al govern, als tribunals, a la policia, a les ambaixades, al Tribunal Constitucional, al Consell d'Estat, a l'Església catòlica. Només cal escoltar bisbes com Cañizares.

L'Estat espanyol s'ha democratitzat formalment, però estructuralment segueix sent franquista, els seus administradors són franquistes i els seus publicistes i intel·lectuals als mitjans de comunicació, franquistes de diferents obediències: monàrquics, falangistes, opusdeistes, militaristes i simples lladres. Hi ha hagut uns lapses en què s'han tolerat administracions socialdemòcrates, sempre que aquestes no passessin de canvis cosmètics i superestructurals i no s'atrevissin a tocar les arrels del poder de l'oligarquia franquista.

En conseqüència, a Espanya tot està polititzat al servei i per imperatiu del franquisme. Quan els publicistes franquistes diuen que "no es polititzi la Copa del Rei" oculten que aquesta copa es deia abans "del Generalísimo", i que aquest generalíssim va posar al tro despòtica i arbitràriament al pare de l'actual rei. En conseqüència, aquest deu el seu lloc a un dictador. Per tant, tot el que aquest rei toca o el que li afecti està polititzat i amb la pitjor de les polititzacions: la d'una dictadura que encara no ha respost ni demanat perdó pels seus crims, començant per l'assassinat de Lluís Companys.

Ningú ha dimitit pel ridícul vergonyós de la falangista Dancausa. Els franquistes no dimiteixen perquè en la seva mentalitat els polítics no estan al servei del poble, ni tenen per què rendir-li comptes, ni són responsables davant d'una opinió pública. Són com els camaleons: canvien de color segons l'aparença del règim de torn; s'adapten a les formes de la democràcia, però les corrompen i destrueixen des del seu interior. Es presenten a les eleccions, però les compren mitjançant la corrupció. Parlen de l'opinió pública, però la censuren i només toleren els seus gabinets d'agitació i propaganda, amb esbirros a sou. Ocupen els càrrecs de l'administració pública, però només per espoliar l'erari. Mai dimiteixen perquè, com el cabdill antany i l'actual de la Moncloa, només són responsables davant Déu i la història.

Es dirà que aquest quadre ignora que a Espanya hi ha eleccions democràtiques periòdiques i que la majoria pot canviar aquesta situació que, així, deixaria de ser estructural. Això ignora que el personal franquista, el franquisme sociològic, els hereus biològics i ideològics del franquisme així com els seus beneficiats, segueixen sent majoria en els sondejos; majoria relativa, però majoria.

Encara que la majoria canviés de bàndol alguna vegada, està clar que un país no pot viure en la incertesa de si unes noves eleccions no tornaran a portar una majoria de franquistes, contrària als principis democràtics més elementals, composta per censors, autoritaris, provocadors i repressors. Una democràcia en la qual no totes les alternatives possibles (i probables) siguin escrupolosament democràtiques, encara que de signes ideològics diferents, serà una democràcia malalta, com li va passar a la República de Weimar.

I hi ha més, en el cas dels catalans, una minoria al seu torn estructural a l'Estat espanyol, la probabilitat que, sigui quina sigui la majoria que guanyi a Espanya, serà més o menys anticatalana. I no és una probabilitat; és una certesa. Els catalans no poden aspirar a blindar una situació real, efectiva i justa d'autogovern dins l'Estat espanyol perquè, com els espanyols, estan sotmesos a l'atzar de les canviants majories entre franquistes i no franquistes però amb conseqüències molt més desastroses per a ells.

Això només poden aconseguir-ho amb un Estat propi, cosa que ja ningú discuteix. El que es discuteix és com i quan.




Comentaris

envia el comentari