Esperit guanyador (o no)

"El Barça aquesta temporada ha fet doblet, i diumenge la victòria va ser doble: Barça sobre el Sevilla, i independentisme sobre espanyolisme"

Tinc un amic periodista, molt i molt anti independentista, que és en teoria del Barça però que ja fa uns quants anys que vol que el seu club perdi totes les finals. Ja veuen el mal que està fent això del procés, que té a gent, abans mig centrada, que ja no toca ni quarts ni hores. Ell té la teoria que si al Barça li va malament, el sobiranisme se'n ressenteix, per allò dels estats d'ànim col·lectius. I és que la cosa, en definitiva, va de l'esperit guanyador, que diuen que s'encomana, o del perdedor, que es veu que també.

I amb aquesta cantarella de fons, ens trobem que el FC Barcelona fa la seva feina la major part dels temps. I sí, amb victòries com la de la final de Copa d'aquest diumenge, en gran part per com hi ajuda l'espanyolisme més cavernari, les seves victòries s'annexen a les del catalanisme. En aquest cas, indefectiblement, a l'estelada independentista. El Barça aquesta temporada ha fet doblet, i diumenge la victòria va ser doble: Barça sobre el Sevilla, i independentisme sobre espanyolisme. Però, i aquest esperit guanyador s'encomana prou a la traducció política de tot plegat? En tinc jo més dubtes que el meu amic anti indepe.

Veig la CUP amb esperit guanyador bàsicament en assemblees on allò que es vol és mirar de marcar gols als aliats circumstancials que tan clar ens deixen cada dia que els fa angúnia de sostenir al govern. Veig Esquerra amb esperit guanyador de classificacions en les eleccions on superin Convergència, no tant com els primers del rànquing, en aquest cas, a quatre dies de les eleccions espanyoles, el colauisme i el podemisme. Veig els convergents amb esperit guanyador... bàsicament de temps. I veig l'Assemblea Nacional Catalana amb unes batalles internes on no acabo d'entendre què hi volen guanyar exactament uns i altres.

I tot això, tan petit, quan el camp sobiranista fa temps que és un clam per aconseguir una victòria col·lectiva dificilíssima i sense precedents. Veig tot plegat i penso si l'esperit guanyador, de tan poc que a Catalunya l'hem tret a passejar, no fa massa vida tancat en capelletes que no sumen prou quan més falta ens fa, en teoria no gaire lluny d'una gran final.




Comentaris

envia el comentari