Si jo refundés alguna cosa…

"Totes les organitzacions, incloses les polítiques, tendeixen a l'endogàmia: a alimentar-se d'idees internes que cada vegada són més circulars"

La primera part d'aquest article no és meva sinó de John Geraci. Aquest emprenedor, que havia estat director de nous productes de The New York Times, ens explica com les organitzacions poden trobar solucions realment noves. Ho fa a un article de títol llarg ("How an ecosystem mindset can help people and organizations succeed"), recentment publicat al portal de la Harvard Business Review.

En síntesi, ens diu que cal abandonar la visió endògena com a font principal de renovació i entendre que moltes aportacions realment valuoses només poden tenir un origen extern a l'organització. I hi afegeix alguns consells: construir noves connexions amb l'exterior, establir ponts amb possibles socis -encara que només sigui per conèixer-se millor, sense pretendre un benefici mutu immediat-, no rendir-se a explorar noves col·laboracions malgrat tenir experiències prèvies desastroses, sostenir l'acció en el temps sense aspirar a resoldre-la en el curt termini…

La segona part de l'article ja no és del nord-americà sinó meva, però sorgeix de preguntar-me si aquestes recomanacions no són les que ha d'aplicar una organització política que vulgui renovar-se o refundar-se, tant se val el matís. En definitiva, qualsevol partit o moviment polític que vulgui realment trencar un espai propi que considera insuficient i en alguns aspectes esgotat, ¿no ha de buscar-ne el desllorigador més fora que no pas dins? Dit amb una metàfora matussera: ¿ha de renovar l'aire de la casa engegant el sistema de climatització o obrint finestres i portes de bat a bat? No perdem de vista que la primera opció la pots controlar -i, per tant, saps el que en resultarà-; la segona, en canvi, t'obliga a acceptar que arribi una ventada que mogui les cadires de lloc.

Totes les organitzacions, incloses les polítiques, tendeixen a l'endogàmia: a alimentar-se d'idees internes que cada vegada són més circulars. Com a molt, es deixa que hi hagi un sector crític que qüestioni la direcció sense generar-li, però, cap risc real. Els uns i els altres acaben trobant un rol que els és còmode i que seria perdurable si no fos perquè, així, l'organització adquireix uns vicis que li fan perdre suport electoral.

La solució fàcil de capgirar els papers entre oficialistes i crítics no sol rendir gaire. Al capdavall, bo i barallant-se, han compartit el camí que ha dut l'organització fins a aquest punt insatisfactori. Per això, l'obertura cap a l'exterior és l'única via que ofereix oportunitats de futur.

Obrir-se no és anar a predicar sinó anar a escoltar, no és buscar aplaudiments sinó crítiques, no és connectar amb els de sempre sinó amb els altres, no és teixir aliances avui sinó possibilitats d'aliances demà, no és un bany de masses sinó una infinitat de contactes gairebé individuals, no és una tàctica per a les pròximes eleccions sinó una estratègia per a les que vindran més enllà, no és fer el de sempre sinó coses que no s'han provat, no és anar sobre segur sinó prendre riscos…

En resum, refundar una organització política és una feinada. I tinc la convicció que, per a reeixir, no n'hi ha prou amb fer-ne només una part. És un cas clar de caixa o faixa.




Comentaris

envia el comentari