Víctimes útils, víctimes incòmodes

"A Arnaldo Otegi li apliquen l'estratificació que fa el règim del 78 de les víctimes de la violència política"

La visita d'Arnaldo Otegi a Barcelona ha permès visualitzar, amb tota la cruesa, l'estratificació que fa el règim del 78 de les víctimes de la violència política. Al líder de l'esquerra abertzale, que ha complert una condemna per no se sap ben bé què, l'estat espanyol li exigeix, després d'això, una condemna explícita del miler d'assassinats atribuïbles a ETA i una petició de perdó amb una fórmula que no s'ha concretat, però que tot indica que seria rigurosíssima. Les víctimes d'ETA són de nivell màxim, per tant.

Hi ha unes segones víctimes que, més o menys, es reconeix que existeixen, però no gaire més. Són els centenars de milers de morts, empresonats, torturats, represaliats i exiliats de la dictadura franquista. Una d'elles és el president Companys. Aquestes persones, sovint, ni tan sols tenen dret a una sepultura digna perquè estan subjectes a un acord polític -la llei de punt i final de 1977- que les deixa soterrades en qualsevol revolt d'un camí en virtut d'un bé superior, com va ser el pacte de finals dels setanta entre les elits franquistes i alguns quadres de l'oposició. Són víctimes de segona classe.

Amb posterioritat a això, hi ha les víctimes de la violència ultra i parapolicial de la transició. N'hi ha moltes. Des de Gustau Muñoz, a Barcelona, fins a Yolanda González, a Madrid, o els obrers assassinats per la policia a Vitòria. D'aquestes no se'n recorda ningú perquè són posteriors a l'amnistia i un règim no s'investiga a si mateix. Són morts, però no víctimes perquè no hi ha assassí conegut.

I encara queden les víctimes del terrorisme d'estat a Euskadi. Aquests morts fins i tot es neguen i els seus familiars en cap cas no rebran cap disculpa per part dels alts responsables de l'estat. Aquí hi ha la trentena d'assassinats pel GAL i la vintena del Batallón Vasco Español, per exemple. Aquestes morts fins i tot reben una subtil justificació per part de les institucions espanyoles. Són víctimes culpables de ser-ne.

L'estat espanyol tria les víctimes a la carta.
Dit això, tota la solidaritat amb tothom. Perquè tots eren persones, tots tenien família, tots van morir injustament. Tots.




Comentaris

envia el comentari