Per què amb el PSC?

"És molt difícil continuar parlant d'un mateix com "el canvi real" si es governa amb els que han manat a la ciutat els darrers 30 anys"

No té massa sentit escriure sobre la coherència del pacte d'Ada Colau amb el PSC de Jaume Collboni. Les hemeroteques parlen per elles mateixes (per què redimoni són tan rotunds els polítics en campanya si sempre, sempre, sempre s'acaben menjant amb patates les línies vermelles?), i sobretot parla per ell mateix el silenci sepulcral de la claca habitual de Barcelona en Comú a les xarxes socials des que s'ha confirmat l'acord. El pacte no agrada gens a les bases del partit de Colau, no els genera alegria ni orgull. Cosa que no vol dir que no l'aprovin en les assemblees de la setmana que ve: votar-hi en contra seria una desautorització frontal de l'alcaldessa i obriria una crisi interna de gran magnitud i final imprevisible. És més probable que es produeixi un vot de confiança mancat d'entusiasme.

Coherències a banda, doncs, provem d'examinar causes i conseqüències. Vaig ser el primer en defensar que la ciutat no podia funcionar amb un equip de govern de només 11 regidors. Faltaven mans i la gestió anava cap al col·lapse. Amb l'acord seran 15 els regidors de govern i hi haurà, a més, una injecció important de quadres socialistes en el sottogoverno. Més mans i més expertesa tècnica, cosa que hauria de notar-se en l'eficiència del govern municipal i repercutir positivament, en última instància, en la percepció de l'alcaldessa per l'opinió pública. A partir d'aquí, però, tot semblen inconvenients per a Colau. Vegem-ho.

El pacte amb el PSC, reforça el relat de Barcelona en Comú? No, el debilita. És molt difícil, segurament impossible a partir d'ara, continuar parlant d'un mateix com "el canvi real" si es governa amb els que han manat a la ciutat els darrers 30 anys. Si això és així en l'àmbit local, encara ho és més en el nacional, i en aquest sentit cal recordar que Ada Colau està impulsant una nova força política d'àmbit català que hauria de prendre cos els pròxims mesos. La tesi de final de règim i nou procés constituent que sustenta el projecte polític dels comuns queda molt tocada: el PSC representa com pocs l'immobilisme i l'adhesió al règim del 78 i no sembla el millor aliat per fer creïble l'aposta constituent.

L'acord amb el PSC té un altre inconvenient important per a Colau: expulsa ERC i la CUP de la complicitat amb el govern i per tant li complica molt l'obtenció de majories en les votacions importants a l'ajuntament. Si els comuns previsiblement no podran comptar a partir d'ara amb els vots dels regidors independentistes d'esquerres (republicans i cupaires es declaren incompatibles amb el PSC), amb qui arribaran a la majoria absoluta (21) per aprovar els grans temes? Aritmèticament només Convergència (10) els pot proporcionar la suma, però aleshores sí que estaríem davant de la desnaturalització definitiva del projecte que va portar Colau a l'alcaldia.

Tot plegat es fa més difícil d'entendre pel fet que Colau tenia una alternativa aparentment més lògica i avantatjosa, que era pactar el govern amb ERC recollint el guant llançat formalment per Alfred Bosch fa unes setmanes. El pacte amb Esquerra suavitzava la relació amb la CUP, no expulsava el PSC com a soci potencial en les grans votacions (Collboni sempre està disposat a la negociació) i, sobretot, permetia als comuns mantenir el discurs del canvi real a Barcelona i reforçar-lo (molt) en l'àmbit nacional. El pas del temps dirà si l'alcaldessa ha encertat la decisió. Falta molt per a les pròximes eleccions municipals i la política ofereix sempre revolts inesperats. De moment, però, sembla que Barcelona en Comú ha triat un camí que posa el projecte definitivament en mans del carisma i la capacitat personal d'Ada Colau. Serà interessant de veure.




Comentaris

envia el comentari