El famós referèndum

"...fins que arribi el moment en què el Consell per a la Transició Nacional presenti un projecte de Constitució de la República Catalana al Parlament. Aquest serà el moment formal i material de ruptura"

Amb independència de si s'admet o no l'existència del dret a decidir o el dret d'autodeterminació, és evident que el referèndum cap a la Constitució. Bé s'utilitzi la via de l'article 92 i el promogui el govern espanyol, bé la del 150.2 i el promogui la Generalitat per delegació de l'Estat, el referèndum és possible i fins i tot constitucional ara mateix.

Les argúcies adduïdes sobre l'impediment legal o constitucional són això: argúcies. El que falta no són els mitjans jurídics per arbitrar la consulta, sinó la voluntat política de fer-l'ho. En totes les instàncies del poder central, des del govern a les diferents organitzacions de l'oposició (encara que no totes) no hi ha la menor voluntat per fer un referèndum pactat amb l'Estat a Catalunya. I les diferents propostes de reforma constitucional, amb o sense projecció federal, no són més que intents d'asfixiar la qüestió duent-la a un territori erm.

I com podria propiciar-se aquesta voluntat política? Per dues vies no necessàriament excloents que cal anomenar "la de la pressió" i "la de la redundància". La de la pressió consisteix en acumular forces a nivell de l'Estat per aconseguir un canvi en l'actitud de les institucions. La de la redundància, en seguir amb el full de ruta fins a fer veure que l'anomenat "referèndum pactat" ja no cal per haver-se donat realitats sobrevingudes que el facin innecessari.

La primera via, la de la pressió entra en un compàs d'espera amb les noves eleccions a l'Estat, que té tant de forçós com d'inútil. Forçós perquè, en no haver-hi govern fins que no es coneguin els resultats del 26 de juny, no hi ha interlocutor la voluntat política del qual es pugui moure en un sentit o altre. És obligat esperar tot i que, segons sabem, siguin escassíssimes les esperances que les eleccions articulin una relació de forces a Madrid que donin alguna esperança de referèndum pactat. A aquesta consideració s'hi ha d'afegir l'alta probabilitat que els resultats deixin les coses en el mateix punt mort en què es troben ara i, per tant, prolonguin la situació de desgovern del conjunt del país. En el límit de l'absurd es podria veure obligat a repetir novament les eleccions si els vaticinis sobre la similitud dels resultats es compleixen.

La segona via, la de la redundància, és molt més segura, tot i que de final incert, si bé això és una cosa que afecta el conjunt del procés. Les institucions catalanes, en ús de la seva plena legitimitat (cosa que l'Estat central en funcions tot just digereix) continuaran el seu camí tant en l'elaboració de polítiques públiques com en la legislació. El govern central seguirà impugnant-ho tot davant del Tribunal Constitucional. Fins que arribi el moment en què el Consell per a la Transició Nacional presenti un projecte de Constitució de la República Catalana al Parlament. I aquest, mutat en un òrgan constituent al marge de la legalitat espanyola, convoqui un referèndum de ratificació del projecte.

Aquest serà el moment formal i material de ruptura amb l'Estat. Fins llavors, molt probablement, es produiran frecs i friccions en les ordres administratives, a mesura que les diferents autoritats catalanes (municipals, provincials, autonòmiques) puguin entrar en conflicte amb les centrals. Però la convocatòria d'un referèndum de ratificació d'un projecte de Constitució catalana serà l'element que forci la voluntat política de l'Estat per pactar un referèndum (ara, però, redundant, ja que estarà en procés la convocatòria del català propi) o per enfrontar-se en conflicte obert amb la Generalitat prohibint la realització del referèndum de ratificació i valent-se, com té per costum, del Tribunal Constitucional.

Des del punt de vista formal, la situació serà com una repetició de la consulta del 9 de novembre. Aquesta va ser emparada per la Llei de Consultes del Parlament que el govern central va recórrer davant el Constitucional. A continuació, aquest òrgan va prohibir que la Generalitat realitzés la consulta de fet que havia proposat com a forma de sortejar la prohibició de la consulta a l'empara de la llei impugnada. La consulta, però, es va realitzar en un acte de desobediència i d'incipient sobirania de la Generalitat.

El govern central ha sostingut que donades les circumstàncies, la consulta del 9-N mancaria d'efectes jurídics (si bé la fiscalia va instar el processament d'Artur Mas i les conselleres Rigau i Ortega), encara que els ha tingut polítics i molt poderosos. La pregunta és quins efectes tindria una convocatòria de referèndum de ratificació constitucional en aquestes condicions i quina actitud adoptaria Europa i la comunitat internacional davant d'un conflicte d'aquestes dimensions que, de fet, està ja internacionalitzat.




Comentaris

envia el comentari