Pedagogia patriarcal amb notes de didàctica masclista

"Caldrà tornar a explicar que per això molts homes senten que les dones són la seva propietat i les poden fins i tot maltractar o matar"

Dimecres passat unes 800 criatures ─d'una vintena d'escoles d'arreu de Catalunya─ van participar a la presentació del concert "Babaua. Les desventures de Mimí". De fet, des del mes d'abril i fins al juny unes 42.000 criatures hauran presentat aquest concert a l'Auditori Barcelona. Ja fa anys que la institució convoca les escoles a la Cantània, una activitat participativa que convida a mestres de música a diverses sessions formatives durant el curs, a nenes i a nens a preparar a l'escola una sèrie de peces musicals i, finalment a mestres, a criatures i a famílies a concert.

Així que... això: d'aquest dimecres passat, només, i fent un càlcul a la baixa, compto que hi havia unes 20 mestres de música, 30 mestres acompanyants, unes 800 criatures i calculo que unes 2000 persones de famílies entre les parelles casades, les que no, les que ja no, els amors i les amores lliures, la gent monoparental i monomarental, els avis, les iaies i algun amant o alguna amant lliure (d'alguna mare, pare, avi o iaia).

Vaja, molta gent.

Molta gent veient i escoltant la Mimí durant 50 minuts: la protagonista de tot l'entrellat educatiu, musical, social, polític, sexual, cultural... de la Cantània d'enguany.

La Mimí és una noia que fa un viatge per molts llocs del món buscant marit. És el seu únic objectiu. Només vol casar-se. I amb un home. I aquest home ha de ser perfecte. I aquest marit que ha de trobar la Mimí, a més, ha de ser qui doni sentit a la vida de la noia. Tant que la Mimí canta, per exemple, en algun moment, frases com: "jo vull un home que em miri i em faci sentir la reina del món", "busco l'home de la meva vida". Tant que les altres veus de la Cantània canten coses com: "quan el trobis no podràs mai més deixar de girar al seu voltant". Tant que la Mimí, a la cerca d'aquest marit perfecte es permet, fins i tot, la impunitat de fer una gracieta homòfoba: "no em veig amb un home amb tanta ploma", diu en un dels moments de la Cantània.

A veure, que no ho entenc: 42.000 criatures fent una activitat en entorn escolar, no són 42.000 criatures que estan sent educades per algú? I educar, així, en àmbits institucionals com les escoles i l'Auditori... no és una cosa molt pública, que ha de tenir en compte els problemes socials, les lleis, el bé comú i totes aquestes coses? I... ara, amb tots els estudis que es fan, totes les veus que ens posen en alerta, totes les evidències sobre com actuen els micro i macromasclismes, totes les notícies sobre violències contra les dones, tots els casos de trastorns de nois pressionats pels mandats de masculinitat inspirada en l'amor romàntic i en l'ideal de l'home mascle proveïdor... no n'hi ha prou com perquè tothom tingui clar -o almenys a les escoles, als serveis educatius- que amb aquestes coses no es pot seguir jugant? Que, ni tan sols en broma es pot seguir fent èmfasi en retratar noies sense cap més ideari vital que casar-se? Que no cal tornar a aquests estereotips, ni tan sols amb la intenció que "algú pilli alguna cosa positiva", perquè maten?

Potser a Catalunya caldrà allargar un any la primària per a aquestes 42.000 criatures enguany: ara cal temps per a reeducar-les.

Caldrà treballar l'autoestima, per exemple, de tots els nens a qui els agraden els nens, perquè tornin a tenir clar que es pot estimar a qualsevol persona, tingui el sexe que tingui. I la de totes les nenes que els agraden les nenes i no les miren com a princeses blaves. Caldrà recuperar la seguretat de totes les nenes que tenien com a ideal ser lliures i felices, i viure l'amor o qualsevol altra emoció com a part d'elles mateixes, no com a finalitat dipositada en algú altre. Caldrà tornar a explicar a les aules que el patriarcat és una estructura vital que s'ha sostingut durant segles, entre altres coses, intentant fer creure a les dones que si viuen sense un home no són ningú, com sent la Mimí. Caldrà tornar a explicar que per això molts homes, durant segles, i ara també, senten que les dones són la seva propietat i les poden fins i tot maltractar o matar. I caldrà preveure, de nou, tot allò que pot passar quan les dones interioritzen que cal tenir un home al costat per a ser algú, tot allò que passa quan es miren a sí mateixes i no, que no és això el que volen, però que millor una empenta cap a endavant, no sigui que el món les miri malament.

Al llarg del viatge la Mimí va arribant a diferents països del món, i a cada lloc aprèn alguna cosa ─totes explicades per homes i fetes per homes, per cert!─ i es desprèn d'alguna de les que duia en començar (menys mal!)... però la Mimí fa el viatge perquè busca marit.

Pedagogia patriarcal amb notes de didàctica masclista... perquè el missatge que 42.000 nenes i nens reben és que a les dones els cal un home per a ser o sentir-se alguna cosa, i perquè per a fer-lo entendre, aquest missatge, la Mimí és retratada com a simple, superficial, escandalosa, poc reflexiva i un llarg etc. a l'obra musical.

Potser entre els seients d'espectadores i espectadors hi havia algun marit maltractador i alguna dona maltractada. Què devien pensar a mida que la Mimí seguia caminant pel món, buscant marit per a ser algú?




Comentaris

envia el comentari