Sense primavera catalana

"No pot ser una revolució de revolucionaris sinó un moviment d'àmplia base en què el motor real són les classes mitjanes del país"

En un recent article d'un reputat columnista polític, hi ha un comentari sobre el ritme del procés sobiranista i les seves incerteses i apunta que les primaveres no poden durar tant. És evident que aquesta expressió s'inspira en les primaveres àrabs. Si aquestes no s'haguessin produït, potser estaríem parlant d'una revolució d'algun color, que era el que s'estilava abans.

Té raó que les primaveres no poden durar tant, però no crec que visquem una primavera. De fet, no ens interessa que el nostre referent siguin les primaveres àrabs o les revolucions de colors. Deixant de banda que, en la majoria de casos, el seu fracàs ha estat rotund, tampoc no ens serveixen si considerem motivacions i finalitats.

Foren esclats populars que volien posar fi a règims tirànics, moguts sobretot per sectors joves que els vivien, en bona mesura, com un procés d'emancipació política i, també, generacional. Hi havia gent de tota mena, esclar, però foren els joves els motors d'un canvi que no van aconseguir. Van poder derrocar alguns dictadors però no van ser prou forts per a canviar els règims, probablement perquè la seva era una força de xoc, d'una gran pressió concentrada contra l'autoritat però sense un projecte de futur prou pensat, sense unes coalicions prou sòlides per a donar-li continuïtat i sense unes estructures prou resistents per a aguantar el pols el temps que calgués.

Ha estat una llàstima que no assolissin els seus propòsits. D'haver-ho fet, probablement avui ells tindrien uns països millors i nosaltres, una pau menys amenaçada. En qualsevol cas, el procés català és ben diferent. No volem canviar un règim tirànic -per molt limitadores que ens siguin les institucions espanyoles i per escassa que sigui la qualitat democràtica de l'estat. Nosaltres volem construir un país nou i fer-nos el nostre propi espai al món. Les exigències d'un procés d'aquestes característiques són ben diferents.

En primer lloc, no pot ser una revolució de revolucionaris sinó un moviment d'àmplia base en què, malgrat la presència de gent de tota mena, el motor real són les classes mitjanes del país. I el mètode de les classes mitjanes és diferent: són més corredores de marató que no pas velocistes de 100 metres llisos, són més reflexives que impulsives.

En segon lloc, en voler construir un país nou amb un Estat propi, sabem que no podem prescindir ni posar en risc tot allò que hem construït fins avui. Els passos endavant han d'estar ben falcats perquè, desfent-nos de tot allò que sigui sobrer, alcem les noves estructures sobre els pilars que ja tenim. No pot ser, doncs, un procés atabalat sinó ben ponderat. Volem que l'endemà de la desconnexió el país continuï funcionant amb normalitat ¬-amb més joia per a molts, amb més ganes per a d'altres, amb més responsabilitat per a tots, però amb normalitat.

En tercer lloc, no pot ser un procés contra la nostra pròpia naturalesa, en què suspenguem transitòriament la nostra idiosincràsia. Ben altrament, ens cal assumir que som diversos, tendents a la fragmentació i amb un cert gust per les discussions bizantines. En conseqüència, la clau és aprendre a gestionar les nostres contradiccions i abandonar l'estèril neguit per la seva existència. En unes societats complexes, les coses no són lineals i pretendre que ho siguin és un error estratègic: es malgasten les energies en cartesianismes impossibles, quan és preferible dedicar-les a administrar aquesta complexitat cap a bon fi.

Per això, no crec que hi hagi primavera catalana, no crec que hi hagi efervescència temporal. No s'ha de confondre l'afartament de certes litúrgies partidistes amb un abandó de l'aspiració a la independència. Al capdavall, aquesta no s'aconseguirà perquè siguem una gran riuada que s'ho endú tot per davant i reconfigura la llera sinó perquè som un riu que, amb perseverança, va afaiçonant la vall al traçat que li és més natural.




Comentaris

envia el comentari