Eleccions espanyoles a l'horitzó

"Les eleccions de juny són la prova del naufragi d'un sistema en crisi i sense alternatives"

Les noves eleccions a Espanya són una bona pedra de toc a Catalunya per dos motius. En primer lloc, serveixen per calibrar la possibilitat d'algun grau d'acord amb els partits espanyols referent a Catalunya. És una anàlisi passada la festa, però molt il·lustrativa. El fracàs a l'hora d'arribar a un pacte de govern deixa una experiència: l'oposició dels partits dinàstics al referèndum català arriba a l'extrem de renunciar al govern a canvi que no es produeixi. Si el PSOE hagués acceptat negociar un referèndum a Catalunya, la combinació PSOE, Podemos, IU hagués obtingut la investidura amb els vots d'ERC i DiL. Però els socialistes van preferir anar a noves eleccions abans que buscar una fórmula d'acord amb l'independentisme català. La dreta nacional-espanyola no li agrairà i la decisió del PSOE sembla apuntar en la direcció del seu progressiu enfonsament. Un fet previsible en el quadre de la decadència del sistema de la tercera restauració i que demostra per enèsima vegada que no hi ha diferències entre els partits espanyols en referència a Catalunya.

En segon lloc, les eleccions plantegen una qüestió específicament catalana. Torna a parlar-se de la "via Claver" i sens dubte algú recordarà que, al moment de prendre possessió de les seves actes després de les eleccions del 20 de desembre passat, algun diputat català independentista va dir que seria l'última vegada que participarien en unes eleccions espanyoles. Sembla que no serà el cas. La mateixa dificultat que hi havia el 2015 per abstenir-se o boicotejar les eleccions al Congrés dels Diputats, hi és el 2016. Mentre les decisions que s'adoptin en aquest Congrés afectin a Catalunya, abstenir-se equival a fer desistiment de responsabilitat. Si, a més, la hipotètica via Claver solament és seguida per uns partits però no per els altres, el desistiment de responsabilitat es converteix en un acte d'hostilitat cap al procés independentista perquè augmentarà la representació catalana unionista al Congrés amb les conseqüències que cal suposar.

De moment, la via Claver és impracticable i fins i tot la pròpia CUP potser faria bé replantejant-se la seva política d'abstencionisme en les eleccions espanyoles. Estant al Parlament de la Comunitat Autònoma, es troba a faltar la seva veu al Congrés. La qüestió és sempre la mateixa amb la via Claver: o tots o cap, perquè si solament la practiquen alguns, els altres, els unionistes, parlaran en nom de tots.

Una vegada acceptat el fet que, de moment, cal seguir participant en les eleccions espanyoles, la qüestió següent per a l'independentisme serà si fer-ho en una sola llista o en més d'una. Després d'algun estira-i-arronsa, CDC sembla haver acceptat que no hi haurà llista única. A primera vista pot considerar-se una reculada o una feblesa però, si bé es veu, la llista única té avantatges i inconvenients que han de sospesar-se, segons cap a on es miri. Si es mira cap a l'Estat espanyol, presenta l'avantatge d'un front únic que condiciona qualssevol possibles negociacions que puguin entaular-se ja que els diferents partits saben que el que tindran davant serà un bloc i no una aliança més o menys trencadissa. El que succeeix és que, perquè això es doni, no cal llista única; n'hi ha prou que les dues formacions de Junts pel Sí mantinguin unitat d'acció al Congrés en tot allò relatiu a Catalunya.

Si es mira cap a Catalunya, la llista única té el desavantatge que desdibuixa les naturals diferències i matisos entre els aliats de Junts pel Sí i deixa un camp molt ampli al vot d'esquerra, tant independentista com no independentista. Per no subscriure les posicions de la dreta neoliberal, aquest vot bascularà cap a l'oferta que finalment qualli entorn d'En comú-Podem, una opció d'una ambigüitat ben clara en relació al procés independentista que augmentarà la seva presència a Madrid.

Malgrat el que repeteixen tots els aparells d'agitació i propaganda de tots els partits espanyols sense excepció, les eleccions de juny són la prova del naufragi d'un sistema en crisi i sense alternatives. I el territori principal en què es manifesta aquesta crisi és precisament l'únic en el qual s'ha articulat una oposició seriosa al règim oligàrquic espanyol: Catalunya. Els espanyols han de tornar a les urnes perquè els seus partits polítics són incapaços de trobar una resposta al procés català.

I al juny descobriran que segueixen sense trobar-la perquè, si no es reconeix el dret d'autodeterminació de Catalunya, no n'hi ha cap.




Comentaris

envia el comentari