Suárez, santo sùbito

"Significativament, Joan Carles I ha desaparegut del relat oficial; massa elefant, massa Corinna i massa família defraudadora"

El naufragi de la legislatura, amb un govern en funcions i quatre partits incapaços de pactar, ha generat una onada nostàlgica als mitjans de comunicació de Madrid que recuperen, obsessivament, les imatges dels pactes de la Moncloa del 1977 i els discursos d'Adolfo Suárez a TVE. La retòrica sempre és la mateixa: Per què els partits espanyols ho pactaven tot a finals dels anys setanta i ara, en canvi, són incapaços de fer-ho? L'infantilisme arriba a destacar com a grans estadistes els espavilats que van aconseguir perpetuar-se des del règim franquista i els no menys espavilats que van entrar-hi per cooptació.

Davant d'aquell miracle polític, la resposta tradicional del règim sempre havia estat que Joan Carles de Borbó era la persona providencial que ho havia previst tot de forma preclara. Era el salvador de la democràcia el 23-F i el personatge que havia garantit els drets als ciutadans. En segon terme apareixien els líders polítics del moment (Suárez, González, Fraga i Carrillo) i, com a paisatge de fons, els espanyols fent cues per anar a votar amb jaquetes de pana i somriure beneitó.

Significativament, Joan Carles I ha desaparegut del relat oficial. Massa elefant, massa Corinna i massa família defraudadora. Fraga i Carrillo tenen l'avantatge d'estar morts, però no generen simpaties unànimes. I Felipe González exhibeix sense manies un desvergonyiment exhuberant. Així que només queda el més cínic de tots: Adolfo Suárez. És mort i no té partit, així que serveix per justificar-ho tot. Suárez és el nou mite del relat ensucrat d'una transició violenta i políticament insolent. Pueril, si es vol, però efectiu.




Comentaris

envia el comentari