Saber-ne i guanyar

"Han passat tres dècades llargues, la Constitució s'ha esgotat en múltiples fronts, i ningú no sap cap on va Espanya"

El món s'acaba. La precampanya espanyola ha començat amb el repartiment de culpes, destapant sorollosament la capsa dels trons, però una notícia ha commogut les sobretaules televisives de l'Estat espanyol més que cap altra: Jordi Hurtado estarà de baixa. Després de vint anys d'emissió, i tant de bo que sigui per una sola vegada, Saber y ganar tindrà un altre presentador. El veterà, que ha estat repetidament acusat d'haver pactat l'eterna joventut amb el diable, s'absentarà temporalment del programa per recuperar-se d'una operació. Que no sigui res. N'hi ha que el guardem en el refrigerador dels records d'infantesa, en una àrtica i caòtica nebulosa on conviuen Bola de Drac, Alaska i la Bola de cristal, Musculman i MacGyver, però Hurtado té la virtut de projectar-se decididament cap al futur.

Ara mateix, és una veritable necessitat d'estat (de l'espanyol, s'entén) que un migdia qualsevol del 2025 el presentador pugui llançar a algun concursant la següent pregunta: ¿En el 'impasse' más largo de la historia de la democracia, cuántos días se mantuvo en funciones el gobierno espanyol antes de que fuera investido un nuevo presidente? Y que la resposta correcta sigui qualsevol xifra inferior a 541, perquè el rècord mundial el mantinguin els belgues.

Als optimistes del quilòmetre zero els agrada recordar que, durant aquest temps, a Bèlgica no li va anar tan malament. L'economia estatal va evolucionar millor que la mitjana europea durant aquell període. És clar que, entre les primeres eleccions i la formació del govern, no hi va haver unes segones eleccions com les que martiritzaran l'electorat fins al 26 de juny. Dèiem, però, que el món s'acaba i no només per l'anunciada absència d'Hurtado. Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera s'han conjurat perquè s'incrementi l'abstenció als Països Catalans. Ja ho saben: el pont de Sant Joan. Els mals esperits, a la foguera.

Ben mirat, no és que s'acabi el món, sinó un món. La política espanyola no tornarà a ser com abans. Ningú en tindrà prou amb guanyar les eleccions, els perdedors sempre podran pactar avalats per les urnes i la crisi política que ha succeït l'econòmica s'allargarà tants mesos (o tants anys) com els que necessitin els vells i els nous actors per consensuar un projecte renovat d'estat. Perquè això és el que col·lapsa Madrid, i res més. Que s'acaba un món, el de l'eterna transició espanyola ancorada en el franquisme, però ningú no és capaç de liderar el salt cap al nou.

Han passat tres dècades llargues, la Constitució s'ha esgotat en múltiples fronts, per molt que hi hagi partits que en visquin posant-se-la contínuament a la boca, i ningú no sap cap on va Espanya. L'independentisme té un gran aliat en aquesta incompetència, malgrat que per ara no l'hagi sabut aprofitar. La baixa d'Hurtado és l'indici definitiu: l'univers es conjura per Sant Joan perquè l'impossible tingui, almenys, una bona pista d'aterratge.




Comentaris

envia el comentari