Cerco "política" i em surt "polític -a"

"El patriarcat viu quan es normalitza, es disculpa, es dóna per descomptat i ningú no el qüestiona com a forma de vida"

Quan una obre un diccionari dels de paper o dels online, i busca una paraula, l'ha de buscar en masculí. En els online és especialment gràfic: si busques una paraula en femení el sistema de cerca pot dir-te allò de "no existeix cap coincidència", o redreçar-te a la paraula en masculí, a partir de la qual apareix la femenina sobreentesa com a derivada, depenent, sense entitat pròpia ─com quan a les dones se les anomenava amb el "esposa de", o tenien el cognom del marit─. La paraula femenina apareix al costadet si és una d'aquelles fàcils, d'aquelles de les de "o / a": "guapo / guapa".

Després de dos cops que et passa ja t'adaptes a fer servir els diccionaris en masculí: quan cerques una paraula, si de veritat la vols trobar perquè et cal seguir endavant i resoldre el dubte, la busques en la seva accepció en masculí.

I tires milles.

O no.

Fa uns anys ningú hagués dit a la ràdio, als mitjans, que Luis Figo és patriarcal i masclista (bé, s'ha dit que va fer un comentari patriarcal i masclista) perquè quan la periodista Núria Casas li va fer una pregunta ell va respondre allò de "normalmente no hablo para prensa catalana pero hago una excepción porque eres guapa". Fa uns anys tothom hagués fet com el seu company d'escenari quan ho va dir: somriure i normalitzar-ho. I interpretar-ho, a més, com un afalac.

Fa uns anys, també, hagués estat poc qüestionat un Fèlix de Azúa en dir-li a una alcaldessa que hauria de vendre peix, però avui les seves paraules han ocasionat que s'hagi plantejat que la institució de la qual forma part aquest senyor és patriarcal i masclista: i no perquè un dels seus representants digui aquestes coses, només, sinó per la seva concepció de la llengua, la seva estructura i la seva pràctica sistemàtica de voler col·locar veritats absolutes al món.

El patriarcat viu quan es normalitza, es disculpa, es dóna per descomptat i ningú no el qüestiona com a forma de vida o en cada una de les seves milions d' "accepcions. Ha viscut en el llenguatge, en els gestos, en les formes de les institucions i, fins i tot, en el concepte de "democràcia", òbviament.

El patriarcat viu fins que algú (dona) es pregunta "això... això és així de veritat?". I ho pregunta en veu alta i es mira i mira al voltant, i dona llum a alguna una cosa que fins llavors el món no estava acostumat a veure.

Si ara digués que cal un diccionari en femení i presentés la necessitat en forma de moció en algun Ajuntament... què passaria?. Primer, que molts homes se'n ressentirien perquè donarien per descomptat que actuo dins l'ordre patriarcal que m'han volgut transmetre: allò de que, segurament, si el vull en femení és que vull invisibilitzar el masculí.

El cert és que ara podria passar una cosa així en un Ajuntament, perquè ara també als ajuntaments hi ha política femenina (femenina, feminista: que vol dir, entre altres coses, que posa la vida i els seus múltiples sentits dins els diàlegs de la tradicional política del poder, per exemple).

Fa uns dies les diputades de la CUP a Manresa varen presentar una "Moció per a la millora de la vida en l'àmbit de la salut sexual de les dones joves". I han estat insultades, evidentment, a les xarxes socials i segur que a més llocs. I molta de la discussió, a més, ha estat centrada en el tema del producte ─no neguem que la copa, com que és menys coneguda, genera més morbo─. El tema, però, és que un grup de diputades omple una moció de paraules que fins ara es donava per descomptat que no cabien en una moció: per allò de "vols dir que s'ha de fer una moció per una cosa tan privada?, tan de les dones?". El tema és que ja no ens preguntem si cal o no cal, si ha de ser o no: no hi ha dubte.

Sí. Podríem tirar milles, o evitar els insults, o callar com sempre. I que no canviés res, però el cert és que ara ja s'escriuen mocions que diuen coses com: "fins al punt que les mateixes dones-noies desconeixen la repercussió en el seu propi cos, en els canvis emocionals i de comportament que comencen a viure, sense trobar un espai on compartir-ho". El cert és que dins els documents legals ja es diuen coses com: "si volem que els imputs de masclisme que els arriben des dels mitjans de comunicació...".

Estem a no res de poder-li preguntar a l'Institut d'Estudis Catalans, per exemple, com és que si cerco "política" em surt "polític -a": aviat els diccionaris hauran de reflectir que "política" vol dir una cosa en femení, una altra en masculí, i que "el polític" és un altre concepte.




Comentaris

envia el comentari