Vam oblidar Franco massa aviat

"Tant els que creuen que Espanya és transformable com els que preferim la via independent faríem bé de ser conscients de la feblesa que tenen els valors democràtics"

Si el franquisme va durar quaranta anys, no fou només per la capacitat de repressió. La seva longevitat, com pot constatar-se a moltes altres dictadures, es va deure també a la connivència d'una part significativa de la població. No dic que aquesta gent aplaudís la violència institucionalitzada o que no preferís la supressió de certes litúrgies del poder o l'omnipresència de la jerarquia catòlica a la vida pública. Probablement, alguns símbols de la dictadura els incomodaven però combregaven amb les seves idees bàsiques: unitat nacional i cultural, ordre social, recels davant l'Europa dels drets i la pluralitat, paternalisme de l'estat, entronització de símbols folclòrics, malfiança de la política, tolerància amb la picaresca econòmica, opacitat de les decisions, exhibició de l'autoritat, constant apel·lació a la supremacia de la llei per bé que aquesta es fa servir segons com interessa, prioritat de la seguretat per damunt de la llibertat...

Amb la mort de Franco, aquest franquisme sociològic no va desaparèixer. No es desfà una manera d'entendre la societat i l'estat de la nit al dia. El drama és que, amb gairebé 40 anys de democràcia, tampoc no s'ha esvanit. No estic parlant dels "fatxes" sinó de gent correcta, cordial, sense apetències polítiques, però que conserva aquest bagatge ideològic, fins i tot més implícit que no pas conscientment formulat. Els passa com passa a la majoria de persones, que acaben formant el seu pensament polític a través de l'entorn familiar, les amistats, els noticiaris, la feina... A una part de la població espanyola aquestes idees ambientals continuen sostenint-se en les idees que va alimentar el franquisme. I ho dic amb una voluntat descriptiva, no pas despectiva.

Sense tenir en compte aquest fet, és difícil d'entendre els últims anys de la política espanyola la qual, contra el pompós discurs oficial, ha mostrat uns signes evidents de descomposició de l'estat. En són símptomes de diferent signe:

- que la resposta al sobiranisme hagi consistit en una obstinada estratègia que combina la laminació de l'autogovern, l'asfíxia econòmica, la llibertat vigilada de les autoritats catalanes a l'estranger o la persecució judicial de qualsevol mena de dissidència;
- que l'aflorament de la corrupció hagi alternat la negació de la realitat amb l'histrionisme més exagerat, sense que ningú hagi abordat realment el problema, disfressant la inoperància amb propostes més populistes que eficaces;
- que, davant el patiment de la gent per la recessió econòmica i els indicis clars de revolta social, s'hagin mantingut polítiques insensibles als vulnerables i ostensiblement favorables als interessos dels poders fàctics...
- o que es condecorin marededéus i ningú no recordi el caràcter laic que la Constitució imposa a l'estat.

Aquestes reaccions, il·lògiques i políticament suïcides per a molts observadors, s'expliquen i s'entenen molt bé si les analitzem amb aquells elements que he apuntat abans com a característics del franquisme sociològic, dels quals no som plenament immunes els catalans. Potser durant massa temps -quaranta anys!- ens hem regalat l'oïda amb l'exemplaritat de la transició política. Ara, la realitat ens serveix, amb fredor, la seva venjança. Vam girar full massa de pressa, vam pensar que la construcció d'una democràcia formal serviria per a estendre una democràcia veritable, empeltada en les arrels socials, i ens adonem que no és així. Sense negar que s'ha avançat -molt en alguns moments-, hem de començar a reconèixer que alguns edificis d'aquesta democràcia només eren de cartró-pedra i, si això era comprensible al començament, el mal és que ens hem descuidat de substituir-los per edificis de debò.

Tant els que creuen que Espanya és transformable com els que preferim encetar una via independent faríem bé de treure'ns la bena dels ulls i de ser molt conscients de la feblesa que encara tenen -sobretot allà, però també aquí- els valors democràtics.




Comentaris

envia el comentari