Caveant Consules: "De la llei a la llei"

"La fórmula 'de la llei a la llei' té encant, però pot ser ingènua i sembrar il·lusions sobre la dura realitat dels fets"

La infinita paciència amb que Carles Puigdemont explica a l'erm mesetari els propòsits del seu Govern, de Junts pel Sí i de la coalició que el sosté al Parlament, mereix una glossa justa. Sobretot perquè, essent una prèdica adreçada a un erm intel·lectual, no doni lloc a la conclusió errònia que, explicades les intencions de la Generalitat i sent aquestes benintencionades i democràtiques, pugui moure a pensar que no trobarà obstacles ni dificultats.

L'anàlisi té com a punt de partida la fórmula de Puigdemont -explicada de nou amb escàs èxit a la senyora Pastor- "de la llei a llei". S'entén: el pas de l'autonomia a la independència es farà sense aventures, sense salts perillosos en el buit, sense solució de continuïtat, anant de la legalitat a la legalitat perquè no hi hagi incerteses on pugui aguaitar el caos. La tranquil·litzadora expressió procedeix de la proclamada per Torcuato Fernández Miranda, de qui es diu que va ser l'hàbil artífex de la transició espanyola, de la dictadura a la democràcia. Una meravellosa filigrana jurídica per la qual la llibertat va substituir a la tirania gairebé sense adonar-se'n.

La fórmula ja va ser utilitzada abans per Artur Mas amb la mateixa finalitat d'assossec. Mas l'encaixava en una teoria d'àmplia volada que presentava la transició nacional catalana com una "segona transició", com beneficiant-se i perllongant els ensenyaments de l'espanyola. De la llei a la llei. Segona transició. Tranquil·litat.

Això de la "segona transició" és una expressió recurrent i ambigua en el llenguatge polític espanyol. Molts parlen d'ella, sobretot els qui sostenen que la primera va ser un fracàs (o, encara pitjor, una traïció) en els seus orígens o bé ha fracassat després en el seu desenvolupament. N'és prova que la proposa gent tan aparentment diferent com José María Aznar ("segona transició") i Pablo Iglesias ("nova transició"). Es vulgui o no, anomenant a la transició nacional catalana "segona transició" és obligat refrescar el judici sobre la primera. I aquí sorgeix un aspecte que no sé si s'està valorant correctament en els discursos independentistes.

La transició espanyola va ser el trasllat d'una dictadura decrèpita, desprestigiada, a un sistema que volia ser democràtic. El pas d'un règim moribund que només sabia fer mal, reprimir o destruir, però no pas construir res, a un altre que obrís noves possibilitats. Ningú no creia en la legitimitat del franquisme; ni els seus servidors. Ni el rei, que ho era per obra de Franco. Ningú era lleial als principis d'un Movimiento Nacional que tots havien jurat. El sistema era una pela buida, un embull sense substància, una mentida xipollejant en sang ja seca.

Així i tot, canviar-ho no va ser tan senzill ni tan fàcil. El relat edulcorat de la transició passa per alt massa coses: els morts de Vitòria, els assassinats d'Atocha, el crim de Yolanda González, les activitats terroristes de les policies i parapolicies del règim, els assassins d'extrema dreta, les provocacions i l'intent de cop del 1981. Tot i això, és cert que, en conjunt, el balanç va ser relativament pacífic en comparació amb els ensurts que es van donar a altres indrets.

Però el problema de l'ús metafòric de la "segona transició" no radica en el passat, sinó en el futur. Plantejar una sortida de la dictadura a la democràcia el 1978 aconseguia una pràctica unanimitat a favor. Plantejar una independència de Catalunya enfront de l'Espanya de 1978 obté una pràctica unanimitat en contra en la mateixa Espanya. A dia d'avui hi ha 253 vots clarament en contra al Congrés dels diputats, és a dir, mínim el 73% de la Cambra. 73% de diputats que es corresponen, probablement, amb igual o superior quantitat de ciutadans de l'Estat que defensen la legitimitat del règim de la Restauració, la vigència de la Constitució de 1978 (alguns volen reformar-la precisament perquè li donen suport) i no volen que es canviï o transformi. Aquí no hi ha un problema de desprestigi del sistema com amb la dictadura. Al contrari: hi ha tota una bateria de propaganda que presenta el Règim de la Restauració com una cosa dinàmica, democràtica, oberta i moderna (en el seu extrem més estúpid, una "gran nació") i que titlla el programa independentista de parroquialisme, aldeanisme, i demagògia quan no d'alguna cosa pitjor, com ara feixisme o nazisme.

La fórmula "de la llei a la llei" té encant, però pot ser ingènua i sembrar il·lusions sobre la dura realitat dels fets. Perquè, per moltes fórmules que es facin servir, quan les institucions d'autogovern català cap a la independència comencin a funcionar, hi haurà una confrontació, hi haurà un conflicte, potser desobediència, potser repressió.

Ningú no ho vol. Però perquè les coses no succeeixin no n'hi ha prou amb no voler-les. Cal preparar-se per combatre-les.




Comentaris

envia el comentari