Charlie Wilson, dos

"A Síria, els EUA i la Gran Bretanya miren d'enderrocar el règim d'al Assad, tutel.lat per Rússia, i sembla que ja els estigui bé segons quines actuacions d'Estat Islàmic"

La història es repeteix. Però després té conseqüències no desitjades. I sobretot com s'està demostrant uns efectes imprevisibles. Dic això perquè molt em sembla que a Síria s'hi deu estar perpetrant una mena de segona part de La guerra de Charlie Wilson però real. Se'n recorden? La pel.lícula de 2007 explicava com un congresista nord-americà, de Texas, Charlie Wilson, va donar milions de dòlars a la CIA perquè armés els mujahidins a l'Afganistan per combatre l'ocupació soviètica. L'objectiu es va assolir però un cop humiliats els russos, els americans se'n van anar de l'Afganistan, se'n van desentendre i després va passar el que tots sabem. Un país devastat per la guerra sense govern i sense diners per la reconstrucció en què els talibans van ocupar el buit de poder i van acollir Al Qaida. Un grup liderat per un saudita excol.laborador de la CIA que es deia Bin Laden i que ja sabem com va respondre a la manera barroera de fer política occidental, en general, i la nord-americana, en particular.

Ara, a Síria, els Estats Units i la Gran Bretanya, principalment, volen mirar d'enderrocar el règim d'al Assad, tutel.lat per Rússia, i sembla que ja els estigui bé segons quines actuacions d'Estat Islàmic. Sempre, això sí, que siguin actuacions que desestabilitzin el raïs sirià. En aquests conflictes tan grans i que tenen tantes derivades, els petits detalls, el petits gestos, que sovint ens poden passar per alt i desapercebuts tenen més importància que no ens pensem. Mirin. Fa uns dies quan la ciutat de Palmira va tornar a mans de l'exèrcit sirià guanyant la batalla a Estat Islàmic, un dels observadors més ben informats de la zona, el periodista Robert Fisk de The Independent es feia una pregunta molt pertinent: "Què ho fa que ni Obama ni Cameron celebressin aquella reconquesta?".

I el mateix Fisk deduïa que, segurament, devia ser perquè els Estats Units i la Gran Bretanya no tenien gaire interès a destruir Estat Islàmic, perquè la seva prioritat era fer caure el règim dictatorial d'al-Assad. Una acusació que, després dels atemptats de París i Brussel·les, era particularment dura. Fisk donava a entendre que tots dos països veien una utilitat en la pervivència d' Estat Islàmic, malgrat tot. Si a aquest fet hi sumem que Los Angeles Times va destapar que milícies entrenades pel Pentàgon lluiten a Síria contra grups armats per la CIA i que ho fan en una zona on hi ha jaciments de petroli. Què els porta a pensar a vostès, tot això? El plantejament és fort i agosarat però com que ja hi ha hagut precedents. Qui ens assegura que les actuals administracions no s'envalentien en un atac de supèrbia i pensen "allò que els meus predecessors no van saber resoldre, jo en seré capaç".

I qui ens diu que no dubten a fer servir les mateixes estratègies que vint o trenta anys enrere ja s'havien utilitzat amb resultats més que dubtosos? De veritat l'experiència és un grau? Els fets ens demostren que no. A l'Afganistan, un cop derrotats els russos, Gust Avrakotos, l'espia que va demanar al congressista Wilson un augment del finançament per reconstruir el país, va rebre una sonada negativa. Consideraven que la feina ja s'havia acabat. Avrakotos es veu que va ja advertir en aquell moment què podia significar girar l'esquena al país: "Hi ha una cosa que es diu conseqüències no desitjades, especialment quan algú es comporta de manera tan imprudent com ho hem fet nosaltres".

Se n'ha après, d'allò? No. Perquè a Síria es repeteix el mateix patró. Amb un altre director, amb uns altres actors i en uns altres escenaris però amb els mateixos objectius, amb les mateixes argúcies de sempre i la imprudència arrogant marca de la casa. Fa l'efecte que es reescriu el guió de la pel.lícula però amb diferències significatives i que les conseqüències de no voler acabar del tot amb Estat Islàmic fa presagiar que no serà un happy end, al contrari. Charlie Wilson, dos també serà un fracàs i el pagarem molt car arreu.




Comentaris

envia el comentari