Emparats

"Quan ataquen, els governs espanyols perjudiquen tant els independentistes com els dependentistes"

Aquest proper dimarts farà cent dies de la investidura del MHP Carles Puigdemont i Casamajó, un home sempre clar i decidit. Precisament aquell dia ens presentarà el Pla de Govern de la legislatura que serà basat en tres eixos ja coneguts i essencials: un nou Estat del Benestar, la lluita contra l'atur i la regeneració democràtica. Fa prop de tres mesos que tenim el primer govern inequívocament independentista de la història recent de Catalunya. I el repte segueix sent immens: construir, entre tots, la República de Catalunya.

Tanmateix, notem que hi ha representants polítics al Parlament de Catalunya que no semblen estar gaire per la feina i que es troben molt a gust en la tèbia piscina de la demagògia. "Aquells que, des del carrer i les institucions, lluitem contra desigualtats socials sí que ens hem sentit ofesos", deia Lluís Rabell sobre l'acció satírica de l'Empar Moliner d'escalfar-se amb la Constitució espanyola. Com hom pot omplir-se la boca en defensa de persones vulnerables i sentir-se ofès per una expressió lliure de dignitat com la de l'Empar? Aquesta constitució, que només té pares i no pas cap mare, ha estat cremada mil i una vegades pels propis governs espanyols. De fet, va néixer d'unes cendres de la transacció del 1978.

Més greu encara és el comunicat de la CCMA lamentant aquesta actuació de l'Empar. Surrealista és poc. On són els comunicats lamentant el fet que tertulians fixes vagin comparant desacomplexadament els catalans amb nazis i no sé quantes desqualificacions totalitàries? Sí, això passa en la nostra pròpia televisió pública. Realment es per fer s'ho mirar. Si això passés uns kilòmetres més enllà al nord de La Jonquera, hi podrien haver responsabilitats penals. Però, aquí es continua banalitzant el nazisme sense complexos, com si fos una simple pàgina de la història d'Europa.

Trobo molt greu que, en aquest debat, els qui en teoria ens expliquen que pretenen defensar "la gent", hagin destinat més esforços en linxar una periodista i escriptora valenta que no pas a condemnar el fet de deixar legalment desprotegides les persones més vulnerables del nostre país arran d'aquesta vergonyosa sentència del venut Tribunal Constitucional. Sentència que, per cert, acaba de ser contradita pel simbòlic Parlament europeu. Més insòlit encara és que aquest linxament ha estat perpetuat pels qui fa quatre dies deien que eren Charlie.

No em puc estar de recordar aquella frase de na Muriel Casals, una dona fantàstica que estava absolutament compromesa amb la justícia social, la lluita contra les desigualtats i la llibertat de Catalunya, que deia: "Allò que és anormal és ser partidari de la dependència d'un estat que sempre ens ha anat en contra". I quanta raó té. Efectivament, és completament anormal que alguns grups parlamentaris al Parlament de Catalunya dediquin més esforços a discursos demagògics amb pell de taronja i a defugir debats socials de fons que no pas a promoure un procés constituent d'una República d'homes i dones veritablement lliures.

Allò trist i preocupant és que semblen més aviat partidaris d'intentar transformar, per enèsima vegada, una cosa tant intransformable com l'Estat espanyol. Revolucions de sofà que pretenen supeditar la sobirania del Parlament de Catalunya a les decisions arbitraries d'un Estat en estat de descomposició. Tant de bo m'equivoqui i que rectifiquin en els propers mesos. Perquè quan ataquen, els governs espanyols perjudiquen tant els independentistes com els dependentistes.




Comentaris

envia el comentari