Federalisme i mètode dèntics

"El federalisme espanyol no té la més mínima credibilitat i no n'hi ha prou esmentant-lo per a pensar que un sol mot resoldrà un problema i farà callar boques"

Els mitjans de comunicació han anat informant, darrerament, de la fallida feta per algunes empreses de serveis dentals, normalment cadenes d'àmbit estatal, articulades sovint com a franquícia. Es tracta d'empreses que s'havien guanyat la confiança inicial dels seus clients, fins que s'ha descobert que eren, en realitat, una estafa a gran escala, els propietaris de les quals vivien a cos de rei, a costa dels seus pacients. Molts d'aquests es troben ara amb tractaments a mig fer, solucions provisionals i en llista d'espera d'intervencions futures, per a les quals havien ja avançat els seus diners que, lamentablement, difícilment podran ja recuperar. Dins d'aquest sector, hi ha, però, una empresa que sembla salvar-se'n i és aquella que, des del punt de vista fonètic, sona així: "dèntics". Tant se val la cadena que sigui, a totes hores, la publicitat que fa del seu mètode ens té absolutament aclaparats. L'esquema és ben simple: un personatge famós, normalment futbolista d'èxit, compareix davant d'un auditori nombrós de gent amb cara de pomes agres, pròpia de qui ja fa un cert temps que practica l'abstinència d'alguns plaers terrenals. De cop i volta, però, la situació canvia radicalment en saber-se que el famós en qüestió, que no bada boca en cap moment, és partidari del mètode dèntics i és llavors que es produeix el miracle. El simple esment de l'adhesió del protagonista al mètode esmentat provoca un canvi total del posat de la gent i tornen els somriures, les rialles, la felicitat, mentre tothom s'abraça satisfet i n'aplaudeix l'adhesió diguem-ne ideològicodental. El més espectacular del cas és, tanmateix, que en cap moment ningú no explica en què romanços consisteix el mètode dèntics aquest que tantes eufòries genera. Només amb el nom, doncs, no cal explicar la cosa, perquè el miracle es produeixi.

Una cosa similar sembla ocórrer amb els socialistes parlant de federalisme i federal, mots emprats a tort i a dret per a resoldre-ho tot, que serveixen per a tot i que són emprats a cada instant, talment com si el seu simple esment ja tingués efectes taumatúrgics, no dentals, sinó generals. Com en el mètode abans mencionat, el més espectacular del cas és que mai, ningú, no ha explicat què contenien els mots en qüestió i quines bondats s'aixoplugaven rere aitals invocacions. És a dir, quan els socialistes parlen de federalisme, de què romanços parlen? En què consisteix el federalisme que tant fan brandar per damunt dels problemes, a cada discurs, entrevista o declaració? La buidor dels mots no és que sigui infinita: és eterna. Què federarien el federals si un dia manessin? No se sap. Sí que se sap què han federat els federals quan han tingut l'oportunitat de governar, en diverses ocasions, i durant una colla d'anys: res. Absolutament res. Tenen en el seu partit, això sí, un comitè federal i una executiva federal, però la denominació és purament estètica, publicitària, per a calmar consciències, i no es notaria absolutament gens si es canviés per comitè o executiva estatal, general o, fins i tot, nacional. En aquest cas, doncs, és més que evident que el nom no fa la cosa, sinó que més aviat la dissimula. El federalisme ha estat, històricament, el recurs emprat per l'esquerra espanyola per a frenar el debat sobre el caràcter plurinacional de l'estat espanyol i qualsevol solució democràtica de futur. Per a l'esquerra catalana, tanmateix, el federalisme ha estat sempre un dels seus trets identitaris, sincerament sentit i expressat, amb propostes concretes, fins que molt federalistes catalans s'han adonat que el federalisme requereix federals i a Espanya no n'hi ha. El federalisme va començar amb Pi i Margall i es va acabar amb Maragall. Ja està: el primer i l'últim, tots dos catalans. Per això cada vegada hi ha més partidaris de la independència que hi arriben després de constatar la inviabilitat de la solució federal a l'estat espanyol, on no hi ha ni tradició federal, ni cultura federal, ni pràctica federal, ni ideologia federal ni, sobretot, la més mínima voluntat federal.

De fet, quan el 6 d'octubre de 1934, el president Companys proclama l'estat Català, el que proclama és "l'Estat Català de la República Federal Espanyola", una República que no existia, ni va existir mai. Només tres anys abans, l'avantprojecte d'estatut de les Illes Balears, promogut per l'Associació per la Cultura de Mallorca i les cambres agrícola i de comerç començava així: "La possibilitat, i fins gosaríem dir la probabilitat, que la pròxima constitució definitiva de la República Espanyola sigui en forma federal, imposa la necessitat urgent que totes aquelles regions del futur Estat federal, que es creguin amb dret al reconeixement d'unes característiques pròpies, es preocupin de la manera com podran ser ateses aquestes". En realitat, la tradició federal o confederal ja ve de la pròpia història a l'interior de la corona d'Aragó, fet que demostra que el federalisme necessita un mínim de tradició. I tot el segle XIX és ple d'iniciatives que, amb el llenguatge i els conceptes propis de l'època, s'inscriuen en una línia realment federalista, com és el cas de les Bases per a la Constitució Federal de la Nació Espanyola i per a la de l'Estat de Catalunya (1868), el Pacte de Tortosa (1869), on els republicans federals de Catalunya, Balears, País Valencià i Aragó, proclamen: "Ens confederem per a defensar-nos, per a resistir". El 1883, a Saragossa, es reunia l'Assemblea Federal Espanyola presidida pel català F.Pi i Margall, amb el barceloní J.M.Vallès i Ribot i el valencià Josep-Cristòfol Sorní com a vicepresidents, i hi aprovaven un projecte de constitució federal espanyola que tampoc va reeixir. Amb aquests precedents, no és gens estrany que tampoc el 1931, la República espanyola del 14 d'abril no tingués res de federal. El federalisme a Espanya és impossible, perquè no el vol sincerament ningú i, per aquest motiu, ningú no hi ha dissenyat mai un projecte seriós, concret i detallat d'estat federal. Els únics que sí que ho han fet són els catalans, perquè les úniques propostes d'articular l'estat d'una forma distinta, respectuosa amb la seva diversitat nacional, han sorgit sempre d'aquí i mai d'allà. Fins que hi ha qui se n'ha cansat, fart de perdre temps i diners elaborant propostes en què ningú no creia allà i que només servien per a fer bullir l'olla i anar ajornant en el temps una solució definitiva. Per això el federalisme espanyol no té la més mínima credibilitat i no n'hi ha prou esmentant-lo per a pensar que un sol mot resoldrà un problema i farà callar boques, talment el mètode dèntics. Perquè una cosa són les dents i una altra el futur d'un poble.




Comentaris

envia el comentari