Sense polítics

Em pregunto si la llista unitària sense polítics no seria una molt bona idea per al que sembla que ha de venir a Madrid"

Potser el lector recorda la llista unitària sense polítics. Va ser una de les propostes que es van posar sobre la taula per desencallar la convocatòria de les eleccions plebiscitàries del 27S. Allò no va prosperar i finalment la fórmula va ser una coalició de partits amb l'acompanyament d'independents de prestigi. La llista sense polítics tenia molts atractius, però probablement és cert que no era una bona idea per a un full de ruta de 18 mesos que implicava assumir la governació del dia a dia del país, amb tot el que això significa. Aquest no era l'únic inconvenient. Si la llista sense polítics no arribava a la majoria absoluta d'escons, ERC, CDC i la CUP es convertien en extraparlamentaris, no durant divuit mesos, sinó durant quatre anys. L'independentisme es quedava sense eines polítiques hàbils per gestionar la derrota. Massa risc.

A mesura que el tic tac del rellotge ens acosta a unes noves eleccions espanyoles, però, i veient que la reedició de Junts pel Sí com a coalició de partits no només és impossible sinó que el sol fet de parlar-ne ressuscita els pitjors dimonis, em pregunto si allò que es va descartar -segurament amb raó, insisteixo- per a les eleccions catalanes, no seria potser una molt bona idea per al que sembla que ha de venir. Per què?

Bàsicament perquè si has muntat un moviment que es basa en les urnes, has de guanyar cada vegada que hi ha urnes per enmig. És així com et legitimes: guanyant, guanyant i tornant a guanyar. El 27S l'independentisme no és que guanyés, és que va arrasar. I va arrasar perquè una candidatura va ser la força guanyadora a tots els barris de Barcelona, a totes les capitals i a totes les comarques. Un mapa tenyit de verd que quan te'l mires aclapara.

En canvi, per molt que l'independentisme s'esforci a dir que el passat 20D va guanyar amb 17 diputats (9 d'ERC, 8 de DiL), qui va guanyar les eleccions a tots els efectes va ser En Comú Podem perquè va ser -clarament a més- la força més votada. De sobte Catalunya no era verda sinó lila. Lògicament, aquests mesos és En Comú Podem i no l'independentisme qui ha rebut el tractament mediàtic i polític de guanyador clar de les eleccions espanyoles a Catalunya. Una situació calcada a la de Barcelona, per cert. L'independentisme pot dir als comuns: nosaltres tenim 18 regidors i vosaltres només 11. I els comuns, amb un somriure condescendent als llavis contestaran: sí, sí, però qui va guanyar? Ada Colau. I qui és l'alcaldessa? Ada Colau. I qui mana? Ada Colau. "Haver-vos presentat junts", poden reblar.

La llista transversal sense polítics és guanyadora clara perquè no només concentra el vot d'ERC i DiL en una sola candidatura, sinó que incorporaria de ben segur el suport de la CUP (abans del 27S es va quedar sola defensant aquesta opció). És, a més, atractiva per a molts votants d'En Comú Podem que hi poden veure una expressió molt vàlida de força popular, de candidatura construïda de baix a dalt. Al meu entendre, a més, els inconvenients de la llista unitària assenyalats al primer paràgraf desapareixen en el cas d'unes eleccions espanyoles. A Madrid no s'hi va a assumir responsabilitats de govern ni directes ni indirectes, s'hi va a defensar un mandat democràtic.

Esperances que prosperi? Zero. De fet ja estic preparat per felicitar sincerament Xavier Domènech com a clar guanyador a Catalunya de la repetició de les eleccions espanyoles. Però no volia deixar de dir-ho, perquè ho penso: llista transversal sense polítics, ara, sí.




Comentaris

envia el comentari