Burgesia catalana

"El que es pretén és escalfar l'opinió pública contra aquell segment de la societat que volem responsabilitzar de tots els mals"

Entre els tristament famosos papers de Panamà es donava com a notícia fa uns dies el fet que se n'hi haguessin trobat uns que implicaven Gabriel Pretus Becerra, introduït en el reportatges com a "l'advocat estrella de la burgesia catalana", per parlar de les seves connexions amb el bufet Mossack Fonseca i com si es tractés d'una primícia d'aquesta primavera de 2016. Tanmateix, ni la burgesia ha tingut com a únic advocat de referència en Pretus, ni la notícia era tal, doncs com fins i tot quedava reflectit allà on se'n parlava, ja s'havia constatat quasi bé fa un any que el bufet havia estat implicat de forma directa en els delictes fiscals comesos per Eugeni Mora i la seva dona, Carme Uriach, en relació a la seva empresa Burberry, i com després havia assessorat en matèria d'evasió fiscal, a paradisos panamenys i altres, als propietaris de Damm (per cert, Carceller viu a Madrid), o dels Hotels Catalònia.

Per què aleshores es fa ara notícia d'aquest fet? Sols se m'acut que la notícia no sigui Pretus, ans la possibilitat que ofereix de carregar, altre cop, contra la burgesia, sobretot si és burgesia catalana.

Jo no en formo part, d'aquesta burgesia. Soc filla i neta d'assalariats, i majoritàriament també jo una assalariada. Em seria fàcil carregar, com ara és tendència, contra una classe social que no és la meva; però no és el cas. Sóc conscient del paper protagonista que, amb totes les seves ombres i mancances, ha tingut la burgesia en la construcció del nostre Estat de Dret, des de la seva formulació simbòlica entorn la revolució francesa. Són aquell tercer estat, en la terminologia de Siéyes, que reclama el seu paper en la distribució del poder més enllà de títols aristocràtics o eclesiàstics, pel fet d'haver demostrat la seva capacitat per generar riquesa. Si a més parlem de la burgesia catalana, pren carta de naturalesa una manera de fer de famílies i persones que sols en part (en molt petita, però important part) s'ha incorporat al conjunt de corporacions que avui s'equiparen al diable per formar part del manipulador grup de l'Ibex 35. Hi trobem alguns cognoms catalans, és cert, però en el fons, no ens enganyem, en l'Ibex 35 n'hi ha poca, de burgesia catalana. Els més coneguts d'aquests noms són en realitat assalariats de luxe, individus de capacitats innegables per a la feina que desenvolupen i en molts casos esclaus dels interessos de les seves companyies.

Quan parlem de burgesia catalana, crec que parlem d'altra cosa; hem de parlar de la gent que ha estat capaç d'arriscar per emprendre negocis de tota mena, més grans o més petits, que ha donat feina i oportunitats de créixer a bona part dels que vivim a Catalunya, que s'ha reinventat en cada crisi i que (i en aquesta qüestió succeeix el mateix amb rics i pobres, burgesos i assalariats, treballadors del sector privat i dels sector públic) poden ser més o menys virtuosos, poden complir amb les seves obligacions tributàries de forma escrupolosa o no, perquè virtuts i pecats capitals són tranversals a persones i classes socials.

Així quan veig en una pseudonotícia parlar de burgesia catalana per referir-se als implicats en els papers de Panamà, m'adono de la poca autenticitat del relat: el que es pretén és escalfar l'opinió pública contra aquell segment de la societat que volem responsabilitzar de tots els mals, identificant burgès amb ric, quan no necessàriament són equivalents, i identificant burgès català amb individu explotador del proletariat i defraudador del fisc, o sigui, aquell que realment roba a Catalunya, mentre Catalunya s'omple la boca amb suposats greuges provocats des de fora. Carregar contra la burgesia catalana és així carregar subliminarment contra el procés català. I un pot estar o no d'acord amb el procés, aquí i allà, però el que no es pot estar d'acord, ni aquí ni allà, és amb les males arts.




Comentaris

envia el comentari