Feminitzar la política

"Si volem un altre món, no cal que hi hagi més dones al poder, sinó que allà on n'hi hagi, puguin veritablement omplir la realitat amb el seu ordre simbòlic"

Fa uns quants dies, les alcaldesses Ada Colau, Núria Parlon, Núria Marín i Dolors Sabater van ser convidades per Mònica Terribas a una entrevista a Catalunya Ràdio. A més de parlar d'altres coses, les quatre alcaldesses varen expressar les seves opinions respecte a la prostitució: el motiu del tema era, sobretot, l'aparició d'alguns titulars a la premsa sobre els plans de l'Ajuntament de Barcelona en relació al problema.

A diferència d'allò que passa habitualment a les tertúlies (aquests espais en què els tertulians -ho escric en masculí- es trepitgen a l'hora d'intervenir perquè, sobretot, del que es tracta és d'aconseguir afirmació individual) les quatre dones van expressar en aquella entrevista múltiple les seves opinions escoltant-se unes a les altres. Més endavant la periodista els va preguntar si creien que el problema ja s'hagués resolt si la decisió sobre la presidència a l'estat espanyol hagués estat a mans de dones. I van coincidir que sí. Dues d'elles, a més, van plantejar obertament que és necessària la feminització de la política.

Dies més tard, i després d'una de les moltes "reunions" que han mantingut ─jo no hi he estat, però podríem també discutir el concepte de "reunió", perquè imagino que en realitat han estat trobades en què cada un ha dit la seva i després ha marxat a parlar amb els mitjans─, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van tornar a fer públic el seu desacord. Pablo Iglesias, a més, va comunicar que, respecte a la qüestió innegociable, negociable i tornada a negociar del referèndum català, ara el que calia era que Xavier Domènech i Miquel Iceta se n'encarreguessin. Vaja, que va delegar el seu poder en dos senyors: que ens va comunicar, a més de quaranta milions de persones, que dos homes han de resoldre la vida de més de set milions de catalanes i catalans. Tot plegat molt políticament masculí.

Quan les alcaldesses diuen que "cal feminitzar la política", o que segurament si els grans desacords els haguessin de resoldre dones el panorama seria un altre, què diuen?. Crec que no estan dient que cal que hi hagi més dones al poder. Si volem un altre món, la cosa no va per aquí. El que cal és que allà on hi hagi dones puguin veritablement omplir la realitat amb el seu ordre simbòlic. La pràctica relacional de les dones al llarg de la història, per exemple, ha estat i és política. Cal repensar per què s'ha dit sempre, i només, "política" a la pràctica de la representació institucional i a la de l'exercici de poder, que són pràctiques polítiques masculines: més enllà que també moltes dones hagin estat dins les institucions de la política del poder, la realitat és que aquesta política és masculina (no només d'homes, sinó de simbòlic masculí).

Fina Birulés, inaugurant un curs al CCCB fa pocs dies, va parlar del feminisme com d'una revolució sense model: sense referències de les de sempre, sense intercanvi de poders, sense refregits. I va recordar que ni maig del 68 ni els socialismes dels setanta hi eren, darrera d'aquesta revolució: hi varen ser els grups d'autoconsciència de dones. Quan parlem avui de la necessitat de feminitzar la política estem dient, fonamentalment, que cal que la realitat sigui, molt més, la d'allò polític que conté el sentit, el simbòlic i la diferència femenina (que, evidentment, hem pensat i vist autoconscientment).

Dir que Ada Colau no té poder perquè no té la majoria a l'Ajuntament és parlar des de la lògica de la política masculina, per exemple: es compten escons, se sumen forces i guanya qui més poder té. El cert, però, és que Ada Colau està transformant moltes coses. Sense poder. Col·locant a la realitat (en aquest cas municipal) coses que abans no hi eren: que no es discutien, que no es decidien, que no es feien. Fina Birulés diria aquí que la política no és només una eina per a resoldre o per a reivindicar i Luce Irigaray diria que no es tracta de més empirisme (la lògica dels escons, per exemple), sinó d'un altre sistema de referències. Femenins.

─Ara se'm preguntaria, amb cert nerviosisme i fins i tot amb certa violència de paraula i potser de gest, allò de "quin?". I s'hi afegiria allò de "defineix, concreta", tot intentant dur la meva paraula femenina al terreny del llenguatge masculí)─.

Mònica Terribas va treure a Ada Colau, acabant l'entrevista, la qüestió del poema "Mare Nostra" de Dolors Miquel a la cerimònia dels premis Ciutat de Barcelona i l'alcaldessa va respondre amb una important clau per a entendre què ens està passant d'ençà que és obvi que el món s'està feminitzant i que el món demana, a més, més feminisme com a camí de transformació: "el poema no anava contra ningú".

I és veritat.

És un poema en femení, i per això va posar nerviós a algun senyor que va sentir el seu ordre simbòlic deixat de costat. I arran d'això s'ha fet servir el poder institucional per a coaccionar la llibertat de la seva autora.

La "feminització de la política" no és un bescanvi de poder masculí pel femení i quan les dones parlem en femení no parlem contra els homes: tots aquests són paradigmes patriarcals. Nosaltres som diferents.




Comentaris

envia el comentari