El problema del català

"Una Catalunya independent haurà de valorar la llengua castellana, tan bonica, tan útil i tan arrelada en la nostra societat"

Francament, no crec que sigui el millor moment per posar sobre la taula un debat lingüístic a Catalunya. L'aïrada reacció de la caverna davant del manifest del grup Koiné demostra fins a quin punt el tema toca tendre. A mi el que pensin els espanyols sobre el català, que ni l'estimen ni se l'han estimat mai, me la bufa, però no m'agrada que posin la por al cos als castellanoparlants de Catalunya. Si finalment podem acabar votant en un referèndum, votarem tots. Hem aconseguit deslligar el discurs independentista del discurs identitari, fent entendre a molta gent que no només volem un estat per poder mantenir la nostra cultura sinó també per poder gestionar el país en base als interessos econòmics i socials de tots els ciutadans. És des d'aquí que hem pogut convèncer moltes persones i és aquí on tenim marge per seguir-ne convencent.

No vull dir que haguem d'atraure votants castellanoparlants per després, amb l'estat a la butxaca, dir-los que es facin fotre. Una Catalunya independent haurà de valorar la llengua castellana, tan bonica, tan útil i tan arrelada en la nostra societat. Però ja ho debatrem durant el debat constituent, que naturalment no tindrà lloc abans de guanyar un referèndum -per molt que digui aquest full de ruta impossible d'entendre. Segur que hi ha una manera de fer convergir el respecte pel castellà amb un procés que acabi convertint el català en la primera llengua del país, en la llengua comuna dels catalans. Ara no ho és i, tenint en compte que conviu amb una llengua massiva, si no ho esdevé al final acabarà sent esclafada. És la llei del més fort.

El manifest del grup Koiné en cap cas explicita que la solució passi per fer del català l'única llengua oficial. Senzillament alerta del perill que corre si no s'activen nous mecanismes de protecció. L'oficialitat única ajudaria, però en cap cas garantiria l'èxit. Mira Andorra…

El problema més greu del català és que la immensa majoria dels seus parlants es passen al castellà quan algú els el parla o quan algú fa fila d'estranger. Això és dramàtic, és prémer l'accelerador de la substitució lingüística. Si el català no és necessari per viure a Catalunya no és per culpa de la llei sinó per culpa dels catalanoparlants. Som clients que canviem de llengua pels cambrers i som caps que canviem de llengua pels subordinats. Estem bojos!

Jo vaig decidir fer el canvi fa uns quants anys. "Una cosa és que siguem un país ocupat i l'altra és que m'ocupin el cervell", vaig pensar. "Què és això de sentir-me incòmoda pel fet de parlar la meva llengua al meu país? S'ha acabat". Vaig abandonar la submissió lingüística d'un dia per l'altre, com qui llença el paquet de tabac a les escombraries i no torna a fumar mai més. No només vaig començar a parlar català amb tots els desconeguts sinó també amb els amics amb qui parlava castellà. Mentiria si digués que al principi no costa, però quan veus que tothom t'entén i s'ho pren amb naturalitat, t'hi acostumes de seguida. En unes setmanes ja ni hi penses. Et surt i punt. I no passa res, creu-me, mai passa res.




Comentaris

envia el comentari