Els inevitables papers de Panamà

"Si n'hi ha que mereixen càstig, l'han de rebre, però ells només representen la punta de l'iceberg del problema real"

Els Papers de Panamà ja han guanyat el seu lloc en la permanent tertúlia que viu la societat moderna. Els periodistes ens dosificaran la informació perquè el tema s'allargui el màxim i la nostra indignació pugui alimentar-se diàriament. No ho banalitzo -la seva gravetat és innegable-, però penso el mateix que comentava l'acadèmic Fredrik deBoer en un recent article: La filtració ens confirma que els rics fan el que pensàvem que feien els rics (Foreign Policy). Tota generalització és injusta, esclar; tanmateix, la xifra d'implicats és tan alta que no els podem considerar l'excepció.

Insisteixo que no vull banalitzar el tema, però el risc de banalització hi plana perquè la tafaneria és molt voraç. Veurem destacar noms de polítics, esportistes, artistes... i xalarem (tot i que l'única reputació que en quedarà malparada serà la dels polítics). Sense disculpar cap comportament il·legal -o, simplement, d'ètica dubtosa-, no és l'actitud d'aquests personatges públics el que ens hauria de neguitejar més.

Hi ha altres aspectes més rellevants socialment; també, políticament. D'entrada, caldria escrutar la presència d'aquells membres del món econòmic i financer que, durant anys, ens han reclamat polítiques d'austeritat, desregulació de les transaccions econòmiques, reducció d'impostos, flexibilitat del mercat laboral o reformes educatives per a formar millors treballadors... alhora que sostenien la conveniència de destinar recursos públics al rescat bancari o a l'oferta d'incentius per a la implantació d'empreses.

Tot això ens ho han predicat -alguns carregats de supèrbia- assegurant que era l'única fórmula per a retornar a la via del creixement. Quina credibilitat tindran les seves paraules si figuren als papers de Panamà? Amb quina autoritat moral ens podran dir que feien aquestes dures recomanacions pensant en l'interès general? Amb cap ni una.

Les empreses són imprescindibles per a la prosperitat i el benestar del país i, en una economia lliure, ho són consegüentment els empresaris. Per això, que n'hi hagi alguns que pontifiquin sobre el que ha de fer tothom -sobretot, el govern- i que, alhora, amb la seva insolidaritat fiscal desmereixin aquest noble ofici no ens pot passar per alt. S'ha de saber qui són i enviar-los al racó de pensar.

També hem d'identificar els intermediaris, aquelles entitats -bancs, bufets, despatxos...- que han estat els col·laboradors necessaris perquè es duguin a terme aquestes operacions. Aquests agents no són accessoris innocents sinó protagonistes amb lucre d'aquesta migració de diners cap a paradisos fiscals. Totes no són entitats estranyes, ocultes; algunes estan presents als nostres carrers, amb rètols ostentosos per a captar l'atenció. Tampoc no poden quedar impunes.

Els deures no s'acaben, però. N'hi ha de més casolans: també en l'arquitectura fiscal espanyola hi ha camins per a rebaixar desproporcionadament els impostos que han de pagar els que guanyen més. Ho poden fer a través d'entramats societaris, fundacions, donacions... Certament, tot això és legal, emparat per Hisenda, però envia el perillós missatge que els econòmicament poderosos poden buscar fórmules perquè la seva contribució fiscal es redueixi sensiblement. Quan creix aquesta consciència, el salt cap a entorns més favorables -per un marc fiscal més lleuger i una opacitat més pesant- sembla una conseqüència lògica, el resultat més coherent amb l'aprenentatge adquirit.

Col·locar cadascú al seu lloc, desmuntar els esquemes d'intermediació i anul·lar els estímuls a pagar menys impostos a través de mecanismes recargolats però avalats per la llei són tres punts que haurien de constituir la resposta social i política a aquest escàndol esperable. Limitar-nos a fer safareig sobre la relliscada d'uns quants famosos és fer el joc, ingènuament, a aquest univers paral·lel de les finances internacionals. Si n'hi ha que mereixen càstig, l'han de rebre, però ells només representen la punta de l'iceberg del problema real. El mal de debò el fan els que estan submergits per a remenar més còmodament els fils. Per això, aquests haurien de ser l'objecte essencial del nostre desig de justícia.




Comentaris

envia el comentari