Firmaran i a la fi nos penjaran

"És amor pel Barça i pels seus valors. Com aquells que des de Madrid estimen tant Catalunya que demanen referèndums"

Aquest cap de setmana es va jugar un Clàssic al Camp Nou. Segurament, el partit de futbol més important del món. "Clàssic" no vol dir el que volia dir fa uns anys. De la mateixa manera que "llatí" no es refereix, actualment, a un emperador o a escriptor romà sinó a un sud-americà en general (i en especial si canta reggaeton). Vaig passar les hores abans del partit passejant per Barcelona i va fascinar-me la quantitat d'estrangers que duien la samarreta del Barça. Era una mena de moviment sectari massiu. Bufandes, gorres, jaquetes... Els colors del Barça es movien per la ciutat sobre els cossos tips de paella de centenars de turistes. Quina meravella! Quin fanatisme! Quin suport gratuït i sincer de tants visitants estrangers. Formidable! "És amor, això", vaig pensar. És amor pel Barça i pels seus valors. Com aquells que des de Madrid estimen tant Catalunya que demanen referèndums.

Contra tot pronòstic (com a mínim contra els pronòstics del meu pare) el Barça va perdre contra el Madrid en un partit que evitaré comentar donat l'enorme volum de comentaristes de futbol que tenim al país. Penso, a vegades, que ser xerrador de futbol (alguns en diuen periodista esportiu),hauria de ser una institució reconeguda amb tots els honors a Catalunya. L'hereu de la casa es quedaria les possessions familiars (la hipoteca del pis, bàsicament), el segon seria funcionari, el tercer capellà o gurú newage i l'últim, periodista esportiu. Sigui com sigui, i malgrat totes les especulacions, el Barça va perdre i els catalans vam fer un d'aquells harakiris nacionals de drama i pena que representem un parell de cops l'any. Vam treure a passejar el mantra de "només són tres punts", per suavitzar la bufetada rebuda a l'orgull patriòtic.

Al matí següent, amb el feixuc pes de la derrota a les espatlles, vaig tornar a passejar per Barcelona amb la meva estimada dona. Ara, sense cap objectiu concret. M'arrossegava sobre el paviment com un fantasma angoixat per la humiliació rafelcasanoviana. De cop, vaig parar atenció en un detall inesperat: cap turista duia la samarreta del meu equip. Com els miserables anglesos durant la guerra de successió, els guiris havien abandonat la batalla, havien amagat les samarretes del Barça al calaix i havien escapat del tuf pudent dels perdedors. Ells rai, que en un tres i no res deixen de ser del Barça, o catalans, si cal. Fins i tot poden deixar de ser catalanistes o favorables a un referèndum i no passa res. No porten a sobre el drama de la derrota constant.

Vés que potser no estan tan enamorats dels valors del Barça, els estrangers. Potser estan enamorats de la victòria. Vés que potser no estan tan enamorats dels referèndums, alguns "aliats". Vés que no estiguin més enamorats de manar al Gobierno. "Anglesos han faltat, portuguesos han firmat, holandesos firmaran i a la fi nos penjaran."




Comentaris

envia el comentari