Males llengües

"Hi ha gent que prefereix prostituir la llengua fent creure que una hipotètica oficialitat única del català és un atac a la llengua castellana"

Tot sovint s'oblida que la supervivència de la llengua catalana fins als nostres dies és quelcom proper a un miracle. Durant segles, aquesta llengua fou atacada, prohibida, denigrada, reprimida i censurada pel nacionalisme espanyol -i francès- més ranci i des de les seves pròpies institucions, tant les absolutistes com les "democràtiques". Això és un fet contrastable que posaria d'acord ràpidament sociolingüistes que tenen un mínim de rigor científic. Precisament avui fa 316 anys de la primera prohibició oficial i explicita de la llengua catalana, el Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya ordenat pel rei Lluís XIV de França. Sí, en aquell territori avui dia anomenat la Catalunya Nord, on el català ha passat de ser llengua pròpia a una llengua d'ús residual com a conseqüència d'una política de genocidi lingüístic i cultural. En conec uns quants que els hagués encantant que passés això arreu dels Països Catalans.

Aquests dies s'ha reobert per enèsima vegada un debat sobre l'oficialitat única del català en la futura República de Catalunya. Però com sempre, més que un debat seriós i rigorós sembla una festa de la demagògia per veure qui treu més rèdit polític d'un tema tan seriós com és la normalització lingüística. A l'estil de C's, hi ha gent que, enlloc de debatre i argumentar, prefereix prostituir la llengua fent creure que una hipotètica oficialitat única del català és un atac a la llengua castellana. A banda de deshonesta, és una actitud molt miserable sabent perfectament que la llengua castellana no és una llengua amenaçada a Catalunya, ni ho serà, encara que, entre tots, decidíssim que l'única llengua oficial a Catalunya fos el català. Al contrari el fet és que el castellà gaudeix d'una bona salut a Catalunya, a diferència del català que si que està amenaçat diàriament. Que jo sàpiga, ningú és perseguit per fer servir el castellà a Catalunya.

Dit això, l'oficialitat d'una llengua no garanteix necessàriament la seva supervivència. El seu ús, en canvi, sí. El català és l'única llengua oficial a Andorra i la realitat sociolingüística d'aquest petit país és molt més complexa. A Sud Àfrica, hi ha 11 llengües oficials. A la Índia, a banda dels dos idiomes més parlats, que són l'hindi i l'anglès, hi ha 21 altres llengües oficials. Moltes d'aquestes llengües, però, sobreviuen gràcies als seus parlants que disminueixen dia a dia a favor de les llengües amb més nombre de parlants. Tanmateix, l'oficialitat d'una llengua és un gest més simbòlic que no pas pràctic. Però resulta que el català necessita, a banda dels gestos pràctics, accedir a més espais simbòlics per seguir la seva normalització. L'oficialitat única n'és un.

Així doncs, per debatre sobre aquest tema, cal argumentar. No s'hi val encendre focs i caure en la demagògia fàcil. I menys encara si és per unir-se a les tesis de monologuistes declarats. Perquè el discurs monolinguista està carregat de contradiccions i de falsedats sobre les llengües en general.

En tot cas, trobo especialment curiós que, aquells que en aquests moments abusen de la situació de la llengua catalana per un grapat de vots supremacistes, fan tot el que poden per defugir debats socials essencials al propi Parlament de Catalunya. Que jo sàpiga, ningú ha vetat mai el castellà a l'hemicicle català, ni hi ha hagut mai cap intenció de fer-ho, malgrat la de mentides que s'hi arriba a pronunciar. D'altres no poden dir que tenen aquest respecte a les llengües al seu hemicicle… Resulta, senyors i senyores, que aquells que defensem que el català sigui única llengua oficial de la República de Catalunya hem estat, som i serem els millors garants de la llibertat lingüística. Entre altres raons, perquè som ben conscients dels efectes de menyspreu i burla d'una llengua. Així que menys demagògia i més debats constituents.

La República de Catalunya serà respectuosa amb els drets lingüístics dels seus ciutadans. I aquesta qüestió no serà un problema per eixamplar la base social a favor de la independència. Tenim molts temes importants per debatre i els haurem de debatre junts i de forma rigorosa. Escoltant, argumentant i decidint. Perquè això és el que fan els països democràtics i seriosos. Així que, sis plau, anem de cares i no defugim els debats.




Comentaris

envia el comentari