Cruyff, el català del futur

"Va guanyar perquè podia fer-ho, per què hauria d'haver buscat excuses per evitar-ho? Quin consol hauria trobat en una derrota injusta?"

Johan Cruyff era holandès, però sempre em va semblar que tenia alguna cosa dels catalans del futur. Va guanyar perquè podia fer-ho, per què hauria d'haver buscat excuses per evitar-ho? Quin consol hauria trobat en una derrota injusta? Cruyff concedia poques entrevistes, però sempre s'hi traspuava aquesta sensació. Com quan va posar-li Jordi al seu fill, el primer que es deia així, oficialment, a la Catalunya de les acaballes del franquisme gràcies a la nacionalitat/notorietat dels pares i a les esquerdes d'un règim escleròtic. Si ho volia, s'havia de poder fer. I ho feia.

I el més xocant és que tot això ho decidia un ultrapragmàtic, no pas un idealista. A Johan Cruyff li agradaven els diners i viure bé i, si podia, no es buscava complicacions. Però això no el portava fins l'extrem de torçar la seva voluntat per convencions incomprensibles ni subordinacions evitables. De fet, donava per descomptat el seu dret a decidir.

En aquell moment, quan va arribar a Barcelona, Cruyff era, sense saber-ho, una de les peces icòniques per a un projecte de futur. I ho era perquè ja s'assemblava més als catalans del segle XXI que no pas als que es va trobar aquell -fosc i llunyà- 1973.




Comentaris

envia el comentari