Sí, estem en guerra

"Hollande tenia raó: No només França sinó tot Occident està en guerra, i Brussel·les ens ho acaba de recordar tràgicament"

"La France est en guerre". Aquestes foren les primeres paraules de François Hollande en el seu solemne discurs davant les institucions franceses després dels terribles atemptats de París el novembre passat. Alguns intel·lectuals van arrufar el nas per un llenguatge que consideraven innecessàriament agressiu. Tanmateix, Hollande tenia raó. No només França sinó tot Occident està en guerra. Brussel·les ens ho acaba de recordar tràgicament.

Si la militant adscripció d'alguns al bonisme ens ha de fer badar i diagnosticar malament la situació, més val que els ignorem. Ens hi juguem massa. Certament, no és una guerra com les del passat, però ja fa temps que sabem que les guerres són diferents. El 1999 l'acadèmica britànica Mary Kaldor ja va detectar el sorgiment d'un format de guerra que va qualificar de nova. Entre d'altres característiques, ens assenyalava que, en aquestes guerres, hi ha confrontació entre estats i organitzacions no estatals, formes de finançament opaques i predadores i un intent de controlar la població més per la por que per l'ocupació. Tot això ho patim avui.

Si som curosos en l'anàlisi, constatarem que, en realitat, hi ha dues guerres superposades. La primera és més convencional: els gihadistes volen crear el seu estat -el seu califat- al territori musulmà i fan la guerra de sempre per a eixamplar el territori sota el seu domini. Avui l'epicentre d'aquesta guerra és Síria i l'Iraq, però té les seves derivades. Recordem que els talibans volen controlar Afganistan, que Al-Shabaab volia fer-ho a Somàlia o que Ansar Dine ho pretenia amb el nord de Mali. Tots aquests grups, salvant els matisos diferencials, podem englobar-los sota la denominació de gihadisme: pretenen imposar una versió rígida i ultraconservadora de l'Islam als territoris que ocupen. Aquesta és una guerra entre musulmans. Ho són els combatents, ho són els agressors i ho són, sobretot, les quantioses víctimes. Aquest últim aspecte se'ns han revelat en tota la seva cruesa amb el massiu èxode de refugiats de l'Orient Mitjà.

L'altra guerra és del gihadisme amb Occident. En aquest cas, no aspira a controlar físicament el territori. En té prou amb practicar-hi el terrorisme. El seu objectiu -i, per tant, la seva eventual victòria- no és dominar Europa o els altres països occidentals sinó desnaturalitzar-los. Que renunciem a quotes de llibertat i acceptem més controls, que beneïm procediments irrespectuosos amb els drets humans en la lluita antiterrorista, que restringim la lliure circulació i alcem murs de desconfiança, que ens autocensurem, que ens deixem arrossegar a la xenofòbia i al rebuig de l'Islam en la seva totalitat, que discriminem els propis ciutadans en funció d'ètnia o religió... que tinguem una actitud inhumana i despòtica amb els refugiats que fugen de les guerres.

Aquestes són les dues guerres paral·leles que condicionen el nostre present i poden espatllar el nostre futur. Fer-hi front exigeix intel·ligència, determinació i, també, pedagogia. Per exemple, que l'Islam -entès com la immensa majoria de creients i no pas els seus fanàtics fonamentalistes- i Occident -entès com la immensa majoria de ciutadans i no pas els seus fanàtics fonamentalistes- són aliats naturals en aquesta confrontació. No ens interessa un xoc ni polític ni social entre l'un i l'altre. Ens convé desfer prejudicis i estereotips, a una banda i a l'altra, per tal d'entendre que l'enemic comú vol fer-nos mal a tots dos; la seva aspiració és que perdem els nostres valors com a civilitzacions -sigui la musulmana, sigui l'occidental.

I no serveix de res fer grans declaracions assegurant que els atacs terroristes no faran trontollar els nostres principis ni el nostre estil de vida si, al mateix temps, aprovem lleis que els erosionen. O votem formacions polítiques que reclamen una mà dura indiscriminada contra tot aquell que, per ser diferent, ens pot causar neguit. O, anant a l'altre extrem, ens neguem a acceptar, perquè no queda bé dir-ho, que estem en guerra.

Hem de reforçar la nostra capacitat per a fer front a aquestes amenaces al mateix temps que reforcem les nostres llibertats i les garanties dels drets humans, és a dir, combatre millor contra les seves accions i combatre millor contra les seves idees. El nord-americà Benjamin Franklin ho resumia fa més de dos-cents anys en una magnífica frase: "Aquells que renuncien a la llibertat per la seguretat no tindran -ni mereixen- cap de les dues." En aquestes hores de dolor i de temença, ens hauríem de fer mereixedors de l'una i de l'altra.




Comentaris

envia el comentari