El dit i na Soraya

"Uns i altres a Madrid ens ofereixen un espectacle denigrant-gramschià, amb un món que no acaba de morir i un altre que no acaba de néixer"

Ahir em deia un amic que està avorrit amb la política catalana perquè no hi ha xou i sembla que tot vagi tirant. Vaig pensar en els socis del Barça que ara diuen que s'avorreixen de tan poca emoció que hi ha a la Lliga espanyola, per com de bé que va l'equip. Molt nostrat, tot plegat. I el mateix amic em va dir que ara allò que l'entreté és el sidral madrileny. A mi no, sincerament. Em deprimeix força.

De fet, l'espectacle denigrant-gramschià que ens ofereixen uns i altres a Madrid, amb un món que no acaba de morir i un altre que no acaba de néixer, està regalant estampes d'un frívol que esgarrifa. Divendres passat, per exemple, de la mà de na Soraya Sáenz de Santamaria, que va oferir un dels seus moments més sobreactuats després d'aquell quan va fer que s'emocionava i plorava per uns desnonaments. De jutjat de guàrdia.

I així va ser com la senyora vicepresidenta, des de la sala de premsa de Moncloa, en to de míting, que és el que hi fa, va carregar contra el president Carles Puigdemont i el govern de Catalunya, perquè el cap de govern català havia mostrat oficialment la seva disposició a acollir i ajudar refugiats sirians dels qui en veiem l'agonia en directe cada dia de les últimes setmanes. I a la senyora Sáenz no li va sortir altra cosa que posar-se intensa, com indignada, però no per com el seu govern i la UE fan el ridícul en un afer tan greu, sinó davant l'oferiment d'un Puigdemont que es veu que no té competències per ajudar aquesta gent.

És ben bé allò de "quan el savi assenyala la Lluna, l'estúpid/a mira el dit". Enfront del desastre humanitari, ella indignada per un possible conflicte de competències. Davant d'un problema d'abast internacional, ella a la seva coseta de la bandereta. I després els nacionalistes són uns altres. I després els qui no es preocupen pels problemes "reals" de la gent són uns altres. Els qui tenen vergonya també, es veu. Són uns altres, ells no.




Comentaris

envia el comentari